Historia De L'Esglesia

Església catòlica
Església constituïda institucionalment entorn del papa i que proclama, enfront de la Reforma, d'haver mantingut la successió apostòlica i alhora, enfront de les Esglésies Orientals, la primacia i autoritat de la seu de Roma sobre totes les altres seus apostòliques. |
La seva història és comuna, durant segles, amb la història de les Esglésies d'Orient i, durant més seglesencara, amb les Esglésies sorgides de la Reforma. A partir dels distanciaments mutus la història de cadascuna es particularitza. Però cada Església pot escriure la seva història des dels orígens del cristianisme.
La història
Els orígens
El primer camp d'expansió de l'Església fou la comunitat jueva i, a partir del 43, els gentils. La conversió de Pau, el 38, li donà un dels apòstols i militants mésactius. Les idees cristianes començaren a topar amb el judaisme oficial arran de la predicació del diaca Esteve, seguida de la seva lapidació (37). El 43 era executat el primer apòstol, Jaume el Major, per ordre d'Herodes, i la comunitat dels dotze es dispersava de Jerusalem. Els primers centres coneguts i de fort proselitisme foren Damasc i Antioquia, on hom començà a emprar el nom de cristià ion hi havia adeptes des d'abans del 37; seguiren, a partir del 45, diverses ciutats de l'Àsia Menor, Xipre, etc. Un bon sector dels primers cristians volia que tots els nous convertits acceptessin les pràctiques de vida jueves, entre elles la circumcisió, a la qual cosa s'oposaven Pau i els seus companys; això fou causa d'un concili a Jerusalem (49), el qual exonerà els nous convertits d'aquellesobligacions. Malgrat tot, el pes del judaisme era molt fort en la primitiva comunitat, sobretot en el grup de Jaume el Just, parent de Jesús, mort violentament (62) pels jueus oficials. Aquesta mort consumà la ruptura total de la nova comunitat cristiana i del judaisme oficial i estalvià als cristians d'ésser víctimes del setge i destrucció de Jerusalem feta pels romans l'any 70. Sembla que, entreel 50 i el 60, Pere es traslladà a Antioquia i d'allà a Roma, on havia arribat la predicació cristiana l'any 49, segons el testimoniatge de Suetoni, i on hi havia una comunitat notable el 57, segons la carta que els adreçà Pau. Pere i Pau morien a Roma en la persecució de Neró (64-68), i aquí se centrà la direcció de la comunitat cristiana amb Lli, Anaclet i Climent, que encapçalaren la llistadels successors de Pere. Les comunitats cristianes més nombroses, però, es trobaren a l'Orient, amb els centres principals d'Antioquia, Alexandria, Corint, Efes i Xipre. La vida de l'Església sota l'imperi Romà fou difícil, car Roma no coneixia la distinció dels poders, i l'Església exigia una autonomia de la vida espiritual; això fou causa de tibantors dins la mateixa Església, com la d'Hipòlit(primer antipapa) i de Calixt, i de lluites amb els pensadors romans, refutats pels apologistes. La persecució oficial contra els cristians fou una constant d'aquests primers temps, bé que no fou contínua ni total. Es destaquen tongades de persecució sota Domicià (81-96), Septimi Sever (202), Deci (250), Valerià (257) i Dioclecià (303-305). Mentre l'Església s'expandia, creava centres d'estudi aAlexandria, Cesarea i Antioquia i iniciava l'època de producció literària amb Justí, Hipòlit, Orígenes, Tertul·lià, Cebrià, etc. Destacà en aquests segles II i III l'església africana, centrada a Cartago, de gran vitalitat i esperit d'expansió, del qual es beneficià molt la península Ibèrica. La lluita contra els heretges (gnòstics, mil·lenaristes, subordinacionistes, etc) féu aparèixer els inicis dela investigació teològica. El 313, amb l'edicte de Milà de Constantí i Licini, eren reconeguts oficialment l'existència i els drets del cristianisme i s'iniciava una etapa d'organització i desplegament extraordinari. El cristianisme arribà a esdevenir religió de l'estat el 380 i més radicalment el 392 amb el tancament dels temples pagans i la prohibició dels antics sacrificis. El paper de...