Historia Del Arte

Rococó

El Rococó és un moviment artístic nascut a França, que es desenvolupa de forma progressiva entre els anys 1730 i 1760. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la mitologia, en la bellesa dels cossos nus, en l'art oriental especialment en els temes galants i amorosos, amb petites cascades, ponts, salzes,templets i pagodes, i es van encarregar directament a la Xina vaixelleries ornades amb gravats d'armes heràldiques.[1] És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual.

Història
[modifica] Context històric i social
El seu precedent se situa alsinicis del segle XVIII, coincidint amb la regència de Felip d'Orleans, quan varen començar els tímids canvis que anunciaven el final de l'estil tardo barroc i la seva evolució cap a l'expressió d'un gust més contemporani, independent i hedonista, contraposat a l'art oficial, inflexible i ostentós del regnat de Lluís XIV.[2] La transició del Rococó, també conegut com l'estil Lluís XV, a noves formes iexpressions artístiques, va començar cap al 1760. Les excavacions entre 1738 i 1748 de Pompeia i Herculà, i la seva divulgació, varen despertar una veritable fascinació pel "gust a la grega", embrió del que, un cop consolidat, coneixeríem com a Neoclàssic, i que coincideix amb el regnat de Lluís XVI.
Aquest estil, anomenat en el seu temps del gust modern, va ser rebatejat pels seus crítics idetractors neoclassicistes amb la paraula Rococó, que és una composició de "rocaille" i "coquille", ja que en els primers dissenys del nou estil hi havia la suggestió d'unes formes irregulars inspirades en roques marines, algues i petxines. Unes altres versions busquen l'origen a "rocaille", tipus d'ornamentació dels decoradors de grutes dels jardins barrocs i que es distingia pel seu profúsrecaragolament. Malgrat el caire pejoratiu d'aquesta denominació, que pocs historiadors actuals encara sostenen, el Rococó es l'exemple de com un art representa la immediata expressió de la vida social i de com un estil es fa a mida de l'individu, de com els habitatges i els objectes es dissenyen per a homes i no només per a déus i monarques.
S'expressa sobretot en la pintura, decoració, mobiliari, modai en el disseny i producció d'objectes. La seva presència a l'arquitectura i l'escultura és menor, ja que el seu àmbit natural va ésser, fonamentalment, els espais interiors i en molt menor nombre les composicions monumentals.
[modifica] Del barroc al rococó

La basílica d'Ottobeuren (Baviera): els espais arquitectònics conflueixen i es dispersen, com si prenguessin vida.
Durant el regnat deLluís XV la vida de la cort s'allunya del palau de Versalles portant el canvi artístic del palau reial i permeten la seva difusió a tota l'alta societat francesa. La delicadesa i la joia dels motius rococó han estat vistos sovint com una reacció als excessos presents en el règim de Lluís XIV.
Si el barroc estava al servei del poder absolutista, el rococó està al servei de l'aristocràcia i laburgesia. L'artista deixa de ser un servidor del poder i treballa amb més llibertat i s'inicia el mercat de l'art.
El rococó es presenta com l'art al servei de la comoditat, el luxe i la festa. Les escenes de la seva pintura recullen aquest nou estil de vida i l'arquitectura es transforma i es modifica la forma de viure.
Pel que fa a la vessant social, s'inicia un canvi cap al paper de la dona com aorganitzadora de reunions per parlar de literatura, política, jocs d'enginy o per ballar. Aquest entorn d'alta activitat social dins l'alta burgesia, és el lloc adient perquè els artistes es promocionin i facin clients.
Els motius del Rococó busquen reproduir el sentiment típic de la vida aristocràtica lliure de preocupacions o de novel·la lleugera, més que no batalles heroiques o figures...