Historia Fotografia

 
 

Fotografia 1 

Sessió 2 
 

 
Continguts: 
‐ L’invent de la fotografia (precursors i societat) 
‐ Períodes de la fotografia al segle XIX 
‐ Perfils de fotògrafs decimonònics. Els primers fotògrafs: Nadar i Disderi 
‐ L’inici de la indústria fotogràfica 
 
1. L ’invent de la fotografia (precursors i societat) 

Segons  Gisèle  Freund,  cada  moment  històric  marca  un  mode d’expressió  artística.  L’art,  així 
com els aparells i les tècniques però també els motius i les inspiracions, es basen i reflecteixen 
l’estructura social, el pensament moral i polític i els gustos de cada època [1]. En aquest sentit, 
la  fotografia  apareix  paral∙lelament  a  un  gran  canvi  polític  i  social  derivat  de  la  Revolució 
Francesa.  L’ascensió  de  la  burgesia  com a  classe  dominant  i  l’extensió  dels  drets  polítics  a  la 
ciutadania (no tan sols a la noblesa i l’aristocràcia) són factors que també es veuran recollits i 
alhora influiran en la concepció i popularització de la fotografia. 
Al  segle  XIX,  la  fotografia  es  troba  amb  unes  determinades  característiques  sociopolítiques: 
aparició  i  consolidació  del  capitalisme  (recerca de  benefici);  entrada  de  les  classes  mitjanes 
com  a  ciutadans  i  com  a  consumidors  (demanda  de  democratització);  filosofia  positivista 
dominant  (la  ciència  com  a  veritat;  tan  sols  existeix  el  que  es  pot  provar  i  veure);  tendència 
hiperrealista i costumista en diferents formes d’art (pintura, literatura, etc.).  
La  fotografia  respon  a  tots  aquests factors.  La  fotografia  s’erigeix  en  una  potent  branca 
industrial  on  diversos  emprenedors  hi  veuran  des  del  principi  de  la  seva  aparició  una  clara 
oportunitat  de  negoci.  La  fotografia,  alhora,  democratitza  l’art  i  la  representació  social  (el 
retrat),  amb  una  reproducció  en  sèrie,  mecanitzada,  o  bé  amb  una  reducció  més  que considerable del preu dels seus productes respecte a la pintura (principalment). La fotografia 
és vista com un reflex de la realitat, com un mitjà objectiu, impertorbable, que mostra allò que 
realment ha succeït, sense interpretacions; en aquest sentit, la fotografia és una aliada i una 
conseqüència del pensament positivista. La fotografia és, doncs, una eina per a la ciència i una 
prova  objectiva  de  veritat.  Alhora, la  fotografia  és  una  extensió  dels  moviments  artístics  que 
buscaven  una  fidel  interpretació  de  la  realitat,  sense  que  es  notés  la  mà  de  l’artista;  aquí  la 
fotografia  tindrà  una  disputa  filosòfica  per  fer‐se  valer  com  a  obra  artística  o  mantenir‐se 
simplement com a mera operació mecànica. 
Un  tret  important  de  l’aparició  de  la  fotografia  és  que aquesta  és  acceptada  de  seguida  per 
totes les classes socials, és interclassista. Aquest és també, segons Freund, el seu valor polític: 
el seu missatge i la seva vàlua arriben a tota la població.  Per això la fotografia també és entesa 
com a prova de veritat, com a document de certesa. Alhora, posteriorment, adquireix un gran valor documental al haver plasmat i fixat escenes socials de tots els àmbits [1].  

1.1. El retrat i la seva democratització 
L’aparició  i  evolució  de  la  fotografia  està  vinculada  a  l'hegemonia  del  retrat  com  a  forma 
artística que certifica l’estatus social. Fins al segle XIX, poder disposar d’un retrat pictòric d’un 
mateix era un signe de reconeixement, de posició social i de capacitat adquisitiva. Un quadre de mínima qualitat era un encàrrec car, costós en temps i diners, i, per tant, a l’abast tan sols 
de les classes socials més privilegiades (i alhora minoritàries).  
És per aquest motiu que el retrat serà abordat des de diferents tècniques i recursos expressius 
per  tal  d’estendre  la  seva  producció  i  ús  a  les  classes  mitjanes,  les  quals  anaven  adquirint 
protagonisme  i  domini  en  altres ...