Historia Ii

Història de l’Església II

Marta Fernández Porcel



Comentari de text del capítol 2 de l’obra l’Antic Règim i la Revolució d’Alexis de Tocqueville:

“De com la irreligió havia pogut esdevenir una passió general i dominant entre els francesos del segle XVIII i quina mena d’influència tingué això sobre el carácter de la Revolució”

Presentació

La intenció del present comentari de textés principalment destriar quina és la intenció de l’autor en el capítol i quines idees generals ens vol donar en ell. A banda s’intentarà establir una correlació entre les paraules de l’autor i el moment al qual fa referència .

Intenció de l’autor i idees generals del text

Particularitat del cas francès

Establint una mena de cronologia dels fets, Tocqueville estableix a mode degeneralització que “el cristianisme havia perdut poder a Europa al s.XVIII” encara que “era més una qüestió de prínceps i d’il·lustrats” que no pas una “una opinió comuna”. Per tant Tocqueville, molt conscient de que la societat de la primera meitat del XVIII era una societat molt marcada pel que fa als estaments socials, vol establir que tot i que es pot parlar d’una pèrdua de la influencia de l’Esglésiaen els afers estatals no podia obviar-se malgrat això que el poble encara era molt creient. Pot afirmar-se que una cosa era el que pensaven els privilegiats i intel·lectuals i una altra de ben diferent era el que creia el poble. Per justificar-ho, l’autor francès explica que fins i tot a Alemanya els prejudicis havien fet creure que hi havia un gran nombre d’ateus, però citant a Mirabeu la cosacanvia ja que “el poble hi és tan aferrat a la religió com en les contrades més devotes”.


Tenim doncs una situació general: la incredulitat davant el cristianisme, i que es dona, com ja hem dit abans, a tot el continent europeu. Ara bé, lluny d’anar més enllà, aquesta era una situació sense trasbalsos acceptada en tots els països, menys en un: França. Així doncs “la irreligió no haviaesdevingut enlloc una passió general, abrandada, intolerant, ni opressiva, fora del cas de França” sintetitza Tocqueville. Per tant, a França parlem d’un abandonament clar de la religió cristiana mentre que a la resta d’Europa parlem d’una crisi de la veracitat dels fets cristians. En referència a aquest atac general a la religió cristiana a França, Tocqueville troba realment curiós el fet que elcristianisme no fos substituït per cap altra religió i el fenomen pretengués tan sols fer un “buidament” de les ànimes dels francesos. Ens trobem amb una excepció, donada principalment per una conjunció de particularitats en el fet francès.

L’Església com a referent del passat

Què hi havia de greu en l’Església de França per a que fos atacada d’aquesta manera? Doncs com diu Tocqueville “l’Esglésiano tenia res més atacable entre nosaltres que en altres països”. La resposta no està tant en la Església doncs sinó en les pretensions de determinades persones per a les quals l’Església era un obstacle. La religió fou atacada no perquè fes alguna cosa sinó perquè a altres els hi convenia que així fos, és a dir, “les causes particulars d’aquest fenomen cal cercar-les no tant en l’estat de lareligió com en el de la societat”.

Davant d’això i donat que des de la mateixa política era difícil establir els primers apunts de canvi, foren els escriptors qui donaren les primeres però letals pinzellades a aquesta nova concepció de destrucció de la religió. Calia canviar les institucions polítiques i socials, i per a dur a terme això l’Església era un obstacle. Tot el que envoltava l’estamenteclesiàstic feia pensar en un passat jeràrquic i una autoritat superior, mentre que els pensadors apel·laven a “la raó individual”. En una posició massa radicalitzada era impossible arribar a un acord segons Tocqueville i es tendia a pensar erròniament que la societat política i religiosa havien de regir-se per uns principis semblants. Davant d’això “per arribar a atacar les institucions de...