Historia

Existia un poble cridat Gardènia, conegut pels seus arbores, que donaven uns fruits tan bons i sans, que eren considerats aliments dels déus. Però des de cap a més de 10 anys, un terrible fred assotava al poble impedint que els seus arbores donaren cap fruit. En eixe poble vivia una xica, coneguda per tots, pel seu llarg pèl i la seua gran bellesa però també, per la seua rebel·lia i corbondadós. La seua família, vivia en la pobresa per culpa de les males collites per culpa del mal temps que assotava al seu poble. Per això, farta de veure patir la seua família, un bon dia va decidir acudir a la més anciana del lloc, per a saber més sobre el mal que acaçava als camps. L'anciana, segons comptaven en el poble, tenia més de 100 anys i sabia de tot i de tots, per això quan la xica va entrar ala seua cabanya, en els afores del poble, la salutació així: 'Hola, Flor, sàvia que vendrías'.-dijo l'anciana assentada en la seua butaca junt amb la chimenea.' Véns a saber perquè els arbores ja no donen fruits¿verdad?
La xica estupefacta, va assentir amb el cap. L'anciana va tornar a parlar i li va dir: 'El mal d'este poble residix en el tossal més alt de les muntanyes. És un gegant de gel,que vi un hivern fa ja 10 anys. Ningú ha pogut acostar-se a ell, i són molts els que ho han intentat, però intuïsc que tu sí, perquè eres valent de cor i veig el coratge reflectit en els teus ulls, més que en cap home que haja conegut. Dirigix-te per la senda que hi ha junt amb l'antic riu sec i arribares al teu destino'. Flor, l'escolte atentament i sense mediar paraula, va eixir de la casa per aanar on li havien indicat. En el fons del seu cor, sabia que el camí no seria fàcil, però això no la va distraure del seu objectiu.
Mentres pujava pel camí, observava el llit del va riure sec, que anava als camps, ara secs i tristos, del seu amat poble. El vent bufava en contra seu, acompanyat d'un helor terrible i una veu, la del gegant que li repetia una vegada i una altra: Fora d'ací! Forad'ací! Flor, sentia por, però així i tot va seguir el seu camí. A l'arribar dalt flocs de freda neu van començar a caure, esborrant el camí, però guiada pel seu instint, va aconseguir arribar fins al gegant, que no era tan terrible com esperava sinó que era una muntanya de gel amb la forma d'un home.
A l'arribar allí, Flor li cride: '¡Eh, el teu! ¡Gigante, para d'una vegada! Per què ens fas esto??¡Para d'una vegada!! ¡Ya hem patit prou!! ' El gegant li conteste: Qui óssa parlar-me així? - ¡Yo, Flor! Algú que no et té cap miedo.- va dir ella, cridant amb valentia al gegant, que la mirava molt fixament. - Què sabrà una xica com el teu de patiment? .-contestó el gegant. Mon pare, el Sol, m'ha abandonado....- conteste el gegant amb veu trista. Ja no vol veure'm, no ho veus? S'oculta de mi desprésd'eixos núvols negres. La xica va dirigir la seua mirada cap al cel i observe uns horribles núvols negres que tapaven tot el cel. Les va mirar una llarga estona, i després va tornar a mirar el gegant. Flor, parle novament: I com saps que ell no vol veure't? El que hauries de fer és dirigir els teus forts bufits al cel i així espantares als núvols. El gegant, pensatiu, li conteste: 'Ya ho heintentat però és impossible! Mai se n'aniran! Porte anys ací, des que vaig nàixer amb el primer floc de neu fa més de 10 años'.- va dir ell, amb veu cada vegada més trista.
- Intenta-ho amb totes les teues forces, eres gran i fort, segur que el consigues.- va dir ella convençuda de les seues paraules. Això va fer que el gegant, li fera cas i bufara amb la força d'un huracà, tant que Flor va haverd'agafar-se a un arbre per a no eixir despedida i caure muntanya baix. Els núvols van començar a moure's, i de sobte, el gegant deix de bufar. -¡Eh! Que feixos? Perquè no seguixes? Anaves molt bien.-dijo ella. - És que tinc por que Pare Sol este enfadat conmigo.- va contestar el gegant.
- No ho crec, mira ahí.- va dir Flor assenyalant un xicotet raig de llum entre els núvols. És el Sol!! Ton...