història de catalunya

La bandera de Catalunya, també coneguda com a Senyera (Senhera en aranès i Señera en castellà), és una bandera amb el fons groc i quatre barres horitzontals, anomenadestècnicament «faixes», de color vermell. La bandera és un dels símbols nacionals de Catalunya. Prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona, [1][2][3] del qual ja es téconstància l'any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV. A partir de l'època de Jaume I se la conegué com a «bandera reial» o «senyal reial». Desclot i Muntaner (finals del s. XIII iprincipis del s. XIV) s'hi referien com a «senyal dels reis d'Aragó» i poques dècades després començà a fer-se servir la forma «bandera de Catalunya». Amb l'arribada de laRenaixença al s. XIX, el moviment catalanista la prengué com a bandera nacional de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya la féu servir com a emblema oficial a principis del s. XX, peròla dictadura de Primo de Rivera la il·legalitzà i en perseguí l'exhibició fins el 1930. Fou adoptada de manera oficial el 1933,[4] si bé el règim franquista que arribà al poderdesprés de la Guerra Civil en tornà a prohibir l'ús a partir del 1939. L'Estatut d'Autonomia de 1979 restablí l'oficialitat de la bandera de Catalunya,[5] que fou confirmada pelnou Estatut el 2006.[6]
N'han sorgit diverses variacions al llarg de la història. En temps més recents, la més coneguda a Catalunya i a l'exterior és l'estelada, que represental'independentisme català. Fou inventada el 1918 per Vicenç Albert Ballester i Camps, que s'inspirà en la bandera de la insurrecció cubana que s'havia sublevat contra el dominiespanyol per aconseguir la independència el 1898. L'estelada es fa servir a manifestacions i altres actes independentistes, tant sola com acompanyada per la bandera oficial.