Història

Al llarg del Renaixement, entre els segles XIV i XV, a les ciutats estats italianes, entre les quals cal destacar Florència, es revolucionaren les concepcions politicohistòriques, conduint-les versuna anàlisi més secular d'aquestes. Leonardo Bruni obre aquest corrent, sent-ne els dos representants més destacats Maquiavel i Guicciardini.
Maquiavel interpreta la història dins d'unes coordenadesestrictament humanes i amb una dimensió social. A Istorie fiorentine es proposa d'explicar la història de Florència atenent als conflictes socials que s'hi produïren per tal de comprendre els fracassosde la república. Guicciardini continuà aquesta renovació a la Storia d'Italia, obra en què aportà una nova exigència de rigor en l'ús de les fonts.
Els diferents cismes religiosos del segle XVIfomentaren la crítica al mites que omplien els vells escrits històrics. Els atacs dels protestants a les llegendes pietoses del catolicisme tradicional obligaren a emprendre una depuració crítica des dedins i dugueren a l'anomenada guerra dels diplomes entre els anomenats bol·landistes (jesuïtes, sobretot) i els maurins (en especial Mabillon), que, per defensar-se dels excessos crítics de llursadversaris, desenvoluparen una sèrie de disciplines (paleografia, diplomàtica) que permetien una anàlisi rigorosa dels documents.
Ja dins la Il·lustració, cal destacar l'obra Considération sur les causesde la grandeur des Romains et de leur décadence (1734) de Montesquieu, que pot ser considerada com a origen del pensament històric modern. En aquesta transcendent obra Montesquieu expressava unesidees que són considerades com a pedra fundacional d'una concepció científica de la història. A mans dels Il·lustrats la crítica històrica va més enllà de la simple discussió vers la validesa d'undocument o la certesa d'una dada, ans és emprada com a arma de combat per Bayle o Voltaire en la lluita contra el prejudici i la intolerància. Amb tot en aquests hi manca encara l'anàlisi dels mecanismes...