Històries naturals de la paraula.

HISTÒRIES NATURALS DE LA PARAULA.
Alba García

1- La immersió lingüística és tracta de l’estudi intensiu d’una llengua que es parle de forma habitual en la comunitat, per tal d'aprendre-la més ràpidament i assolir així el bilingüisme dels aprenents.
És un procés propi dels viatges d’estudiants a l’estranger o a colònies d’estiu, i dels immigrants que van a viure a un nou país, on han deaprendre la llengua de la vida quotidiana. També s'anomena immersió quan l'aprenent tracta amb la llengua que vol dominar durant moltes hores de la jornada, encara que aquest no estiga en la comunitat que la té com a llengua materna.
Tuson opina que cada llengua de cada comunitat va lligada a les necessitats que tenen els parlants de la mateixa. Com per exemple, els esquimals no coneixeran tot elvocabulari que nosaltres tenim, ja que no el necessiten per a viure, al igual que nosaltres no coneguem cada un dels distints noms que els esquimals tindran per a parlar de la neu, o de les foques, i així amb tot. També opina que la millor època per a dur a terme la immersió lingüística es la infantessa, ja que els infants tenen molta facilitat per a associar-ho tot, i aprendre tot allò queescolten o veuen, per aquesta raó es molt important una escola progressista i alliberadora, on els nens desitgen tornar i aprendre coses noves.

2- Per a Jesús Tuson no existeix cap separació lingüística, tan sols a la ment de les persones. Totes les llengües son igualment dignes i essencials, no es pot dir que una llengua no serveix per a parlar d’alguna cosa o amb algunes persones simplementperquè així ho pensen alguns.
Ja fa segles es pensava en aquesta separació: “Cal parlar amb Déu en castellà, als amics en francès, als enemics en alemany, a les dones en italià.”- Carles I, i encara es continua fent, però per a Tuson aquesta separació tan sols fa un paper discriminador, separant llengües d’”alt nivell” d’altres que “mereixen ser amagades i limitades a l’ús informal”, però unallengua no pot ser menys que altra, ja que totes ens serveixen per a comunicar-se entre nosaltres.

3- Trobem mots molt consensuats (gos) i altres molt poc consensuats (subtil). Quan parlem d’una paraula consensuada ens referim a aquelles paraules que es caracteritzen per tindre una definició acordada entre els parlants, es a dir, que son fàcilment definibles amb l’experiència directa de cadaindividu.
En canvi, les paraules molt poc consensuades fan referència a aquells mots abstractes que són difícilment definibles i ens podem referir a ells amb aproximacions, utilitzant característiques, estats i situacions varies que s’assemblen.

4- Al llibre, Toson posa un exemple d’una prova que un professor de Semàntica fa als seus alumnes a la universitat, on els demana que col·loquen un grupde paraules donades, segons el grau de brutícia que associen a cadascuna (de menor a major).
El resultat es resumeix majorment en dos de les paraules: Impur és el mot amb menys grau de brutícia i infecte el que més associen amb aquesta. Açò és el que dona a pensar que l’època històrica si pot canviar la valoració de les paraules, ja que actualment associem un xicotet grau de brutícia a les cosesimpures, mentre que antigament com tot girava entorn de l’Església i la religió, qualsevol cosa que es lligava a la impuresa era molt mal vista. En canvi, ara veiem que el mot “infecte” l’associem amb un gran grau de brutícia, ja que l’associem directament amb malalties destructives, quan antigament aquest mot seria el menys brut, ja que no donaven tanta importància com fem ara a la higiene i ala salut.

5- Toson diu que la paraula fa la cosa tot seguit a l’exemple que dona d’una discussió entre dos amics on un d’ells diu que la tonyina és un peix fresc que compra a la peixateria mentre que l’atún el pot comprar a qualsevol supermercat, i a més va en llandes.
Molta gent es nega a seguir discutint quan pensa que te raó, o pot ser ho fa perquè sap que no la té i prefereix viure en la...