hola pepsicola

Ànimes torturades
-L’any 1946, en el mateix instituto n estem ara, hi va haver una escola de primària. Allà hi van pasar un seguit de tragèdies que van fer que l’enderroquessin. Una tarda plujosa com la d’avui, una professora va caure per les escales i va morir. Es va decidir tancar la escola. El director, que estimava l’escola per sobre de qualsevol cosa, es va deprimir fins a tal punt que vaposar decidir punt i final a la seva vida.
He sentit dir que la professora no estaba del tot “morta” i que en diez plujosos com aquest, camina pels passadisos… Així és, al voltan d’aquesta hora- La Kiara va deixar de narrar. L’Alex tremolava lleugerament i l’Emma se’n va adonar:
-No tinguis por Alex, que ya ets grandet.
-N-no tinc por però, no creieu que ja va sent hora de tornar a casa?
Totsvan riure amb la valentía que demostrava l’Alex. La Laia ansiosa va demanar a la Kiara que continues explicant la hisòria;
-Es diu que quan la professora apareixia, s’apagaven els llums, després sonava un “toc, toc” a la porta, que s’obria lentament fins que una silueta blanca apareixia i deia “Hi ha algú aquí?”.
Llavors va resonar en la classe, únicament iluminada per una espelma, algú picanta la porta.
-Sóc jo ho algú a picat a la porta? -Va xiuxiuejar en Luca.
-Po-potser ha sigut la nostra imaginació…-Va dir la Maria.
Va tornar a sonarun “toc, toc” encara més fort, tots es van estremir. De sobte, un vent fred va apagar l’espelma i una foscor esgarrifant va omplir la classe, tots van cridar desorientats. Lentament, la porta es va anar obrin mentre una figura humana va anarapareixent.
-Hi ha algú?-
Altre cop van cridar. Els llums es van encendre i una rialla va alarmar als estudiants:
-Us he espantat?
-Profe???-Va exclamar en Cesc.
-que hi féu aquí encara? No us había dit que marxesiu quan acabessiu de recollir la classe?
Tots es van mirar esperant que algú respongués.
Cada cop plovia més fort, semblava com si el cel plores. S’estava fent de nit i començava a ferfred, tothom es preparava per marxar, peró la Kiara va recordar una cosa:
-Espereu! Abans de marxar vui fer l’encanteri “Sachiko per sempre”, es diu que si el fem serem amics per sempre- es va ficar la mà a la butxaca i va treure un ninot de paper.
-Hem d’agafar cadascú d’una part del ninot i repetir per dintre nostre “Sachiko per sempre” 9 vegades i estirar a l’hora del ninot de forma que totsens quedarem amb un tros de paper.
Tots van fer l’encanteri, inclús la profe, habent acabat, la Kiara els va recordar que si perdient el tros de paper, l’encanteri deixaria de fer efecte i quí sap que més podria passar...
Rien i parlant, tranquil·lament tots van començar a marxar, però avans de que ningú sortis, un terratremol es va originar al terra de la clase i una esquerda gegant es vaempassar als 7 estudiants més la seva professora.
La Kiara va obrir els ulls i amb dificultats es va poder posar dreta.
-On sóc? Aquet lloc sembla una clase, pero no es la meva, es molt més vella...
Durant un instant, la idea de que poqués trobarse en la escola de la seva història li va glaçar la sang.
-Merda, algú de nosaltres ha fet malament l’encanteri, hauria de haberlis advertit de que podriapassar si no el feien bé. He de trobar als demés i sortir d’aquí.
Va sortir al passadis, un rierol de sang es filtrava per la fusta del terra, una mica mes endavant, el cos fred i pàlid de la Laia penjava ple de sang d’un clau oxidat que sortia de la paret.
Tenia unes tisores clavades al mitj del front.
-Que dimonis ha passat???Laia, com...- Unes pases sinistres s’escoltaven al fons delpassadis.
Durant un moment, a la Kiara li va semblar veure una dona. No va trigar en sortir corrents escales avall en direccio contrària d’on s’escoltava una veu fantasmal mormorejant:
-Hi ha algú aquí?
Un calfred va recorrer l’esquena de la estudiant. Quan va arribar al final de l’escala, va trepitjar una cosa viscosa. Com no ho veia bé va iluminar el terra amb el móbil.
L’Alex, amb els ulls...