Hola

El botiguer mirava de reüll. S’ho ensumava. Aquell marrec en feia tota la pinta. Alt, esprimaxat, de pell bruna, ulls verds. Un gitano, un moro o un sudamericà. Robaria alguna cosa, o li treuria una pistola i li faria buidar la caixa. No li agradaven aquesta mena de gent, a ell. El noi es va acostar cap a la caixa. Una mirada freda, distant, insensible. Arrecades brillants, roba barata peròd’estil juvenil, amb una samarreta negra sense manigues. Va mirar al botiguer als ulls, va agafar aire i es va posar la mà a la butxaca. El botiguer estava inquiet, va buscar el mòbil que duia als pantalons. El rostre del noi va canviar en dècimes de segon. Li va llençar una mirada agressiva, va treure una navalla i la va aixecar davant mateix del nas del botiguer, que no havia sapigut com reaccionar.-Buidi la caixa, vell – va cridar el noi en castellà.
- Nano, cridaré a la policia! – va dir el botiguer, mentres tremolava.
-No tindrà temps. Buidi la puta caixa. – el to de veu d’aquell jove no variava. Seriós, madur, confiat, digne. No semblava tenir por, ell.
El botiguer va suspirar, va agafar tots els bitllets de la caixa i els va tirar contra aquell nano. No l’havien robat mai, a ell. Eraun home honrat. Una botiga petita, amb els típics clients habituals del barri. Es guanyava la vida sense fer mal a ningú. Perquè això, doncs? El noi va sortir caminant tranquilament del seu negoci, i ell va trucar als Mossos.
Mentre els trucava, va sortir fora a veure que feia aquell atracador. Res. Caminava, sense tan sols girar-se per vigilar la seva esquena. Va girar la cantonada i no el vatornar a veure.
- I doncs, Toni? – va dir-li el Kiko al noi. S’havia estat esperant a la cantonada. Perquè no les podia fer ell, aquestes coses? El Kiko si que li feia por. Musculós, rapat, amb uns aros daurats a cada orella i innumerables anells i cadenes. Però l’únic familiar que quedava pel carrer i es podia cuidar d’ell, al cap i a la fi.
-Aquí ho tens. – en Toni va allargar la mà amb elsbitllets.
-Dos-cents cinquanta. Bé. Queda-te’n cinquanta. – li va dir el seu cosí Kiko després de guardar-se els diners a la butxaca de la seva jaqueta de pell cara. – Tornem cap a casa, va. No vull merders.
Van agafar l’autobus per tornar a Los Bloques. A aquelles hores del matí, no van mai gaire plens. En Toni mirava per la finestra, veient passar els cotxes pel passeig de Ronda. Quan en tindriaun, ell? Segur que els maleïts pijos de la seva antiga classe ja en tenien. Sempre ho deien: “A mi, als 18, el meu pare em comprarà un Jaguar”. Ell no en tenia, de pare. I tampoc tenia un Jaguar, i possiblement mai el tindria. L’únic que tenia eren 18 anys, però sense cap futur. Ja en feia dos, que es dedicava a robar pel Kiko, amb la condició de que ell li deixés un lloc on poder viure a casaseva. Des que es va morir el seu avi, estava molt perdut. Li hauria agradat fer batxillerat, al Toni. Però l’avi es va morir, ningú el podia mantenir, van venir els assistents socials i ell es va haver d’amagar. Quants dies va viure allí amagat, en aquelles obres ? Devien ser pocs, però se li van fer eterns. Va passar moltíssima gana. Fred, por, se sentia desemparat. El futur s’esvaïa davant seu, lesesperançes de sortir d’aquell pou també. No es bo sentir-se diferent, mai ho és, sobretot quan les diferències són tan evidents que fins i tot tu t’amagues de tu mateix, al veure la vergonya i el rebuig que provoques. El Toni s’havia sentit brut i infame mentres s’estava amagant dintre d’aquell túnel estret de formigó. Per sort, se’n recordava d’on vivia el Kiko, i també se’n recordava de la sevamanera de fer. Ara ja no podia tenir amics normals. Els seus antics companys ja veien com s’havia tornat. El Pep l’havia vist al carrer major, amenaçant a pijos Lacoste per aconseguir vint miserables euros per al Kiko. Però almenys, ara havia fet 18 anys, ara els assistents l’havien de deixar en pau, després d’haver estat esquivant-los durant dos llargs anys. Però no era ningú. El Kiko no li...