Hola

El Mas del baró, arran d’aquells fets ocorreguts a principi dels anys cinquanta, va passar a ser anomenat el Mas maleït. A punt d’acabar el passat segle, feia quaranta-cinc anys d’aquella tràgica història. Per als més joves, els que n’havien sentit parlar fugaçment a casa, havia entrat a formar part de les llegendes urbanes, com tantes d’altres n’havien sentides. Els fets originals que s’hi vanesdevenir s’havien desdibuixat en no ser denunciats judicialment ni, per tant, investigats policialment ja que no s’hi va trobar cap cadàver. Els fets van acabar desdibuixant-se i, doncs, tergiversant-se i transformant- se, tot i que van conservar l’essència de la història: la misteriosa desaparició de les fi lles del masover i la d’Onofre, fi ll de l’encarregat de la hisenda del baró de Barxell.Amb el pas del temps, en no aparéixer ni al mas ni als seus voltants cap rastre de les joves, la gent va atribuir aquells fets a cosa del dimoni... El mas havia estat anteriorment conegut com el Mas del baró, pel títol nobiliari del propietari, o Mas de les acàcies, pels dos arbres que feien ombra davant de la façana, a banda i banda de la porta principal. L’edifi ci era al bell mig d’una de lesvalls que hi ha als peus de la serra de Mariola, coronada per l’imponent cim del Montcabrer. També era prop d’on naix el barranc de Barxell, a un quilòmetre de les caseries de Mariola. És terra de secà. Antigament la vinya ocupava nombrosos i amples bancals. Altres, pujaven escalonats sobre la costera de la muntanya, a la qual li havien estat conquistats, sostinguts per marges de
pedra calcària.S’hi conreava els ametlers, els garrofers i les oliveres. S’hi sembrava el blat per a l’aliment de les persones, i la dacsa i el farratge per a l’aliment dels animals. No hi faltaven els bancals d’horta per als llegums i les verdures casolans. Després que van passar els misteriosos fets, el baró va abandonar la hisenda. Els més pròxims van assegurar que la decisió, més enllà dels fets, va ser presaper la negativa del nou masover a continuar treballant les terres a causa dels estranys sorolls i terribles esgarips de procedència humana que sentia a les nits.

En mig d’aquest paisatge desolat queden turons coronats per les alzines naturals, i els teixos; i hi creixen tota mena d’herbes aromàtiques, des de l’espígol a la camamil·la, aclaparades pels pins de repoblació forestal.

Obviant elsrumors que de tant en tant corrien pel poble, Miquel Saborit, estudiant de tercer de Belles Arts, va decidir pintar aquest paisatge, abandonat de pobladors, on campa la feristela, solitari de veus humanes, excepte els caps de setmana, quan els seus camins s’omplin d’excursionistes. L’escollí a fi d’ensinistrar- se en l’art dels paisatges naturals. Jove d’una gran sensibilitat, era un enamorat dela pintura pai - satgística. Havia estudiat les diferents escoles europees
i, sobretot, l’escola valenciana, des de Benlliure, González Alacreu, Castells o Joan Porcar… Era el matí del primer dissabte de primavera.

Miquel es va llevar ben enjorn, a fi d’aprofi tar la claror del sol naixent, va agafar el cavallet, el llenç, els olis, els pinzells i l’aiguarràs, els draps de torcar-se les mans;ho va fi car tot dins del cotxe i va marxar a la recerca del paisatge descobert unes setmanes abans en companyia de la seua nòvia, Teresa, de l’amic Josep i de la seua xicota, Neus. El mas conservava els troncs de les acàcies, secs, mig corcats per l’efecte de la pluja, del vent i dels insectes que se n’havien fet amos i senyors. Estava envoltat d’aquell paisatge natural tan majestuós, amb la serraal fons. La llum del matí, que venia de llevant, incidia de ple en la muntanya i en la façana del mas, i hi creava, amb el joc d’ombres que projectaven el ràfol de la teulada, la porta senyorial i l’arcada de pedra, i les fi nestres, un conjunt que l’havia captivat.

Feia un ventijol fresc. Però el sol, a poc a poc, va anar creant un ambient agradable. Miquel va traure del cotxe el cavallet...