Hola

EL QUINZÈ CONTE DEL CAFÈ DE LA GRANOTA – JESÚS MONCADA

I va ser aquella nit, cap a les deu; una nit tan freda i avorrida que fins hi tot el cafè estava tancat. Com sempre, el Carles Soler tenia la botiga de queviures oberta, per si un cas algun veí de la vila li faltés sucre per endolcir el iogurt o oli per amanir l’enciam. En Carles Soler era una persona que sempre mirava pel primer, i elprimer a casa seva era la “pela”. Feia més hores que un rellotge, però també tenia els seus petits descansos, ja que estar tantes hores de peu li produïen varius i la seva dona Angelina, s’esfereïa, la pobra... Aquesta història no és una més al poble, és la més explicada, ha arribat fins hi tot a la capital, per ràdios i diaris, i si no escoltes la ràdio, ni tampoc t’agrada llegir segur que alguncop n’hauràs escoltat algun mot de la Ramona. Segons l’últim client del Cafè de la Granota, en Mateu, va entrar a la petita botiga a les deu menys cinc. En Mateu treballava a la botiga durant el torn del dissabte al matí a partir de les quatre de la tarda el suplia la seva companya Martina, ja que en Carles Soler sempre feia festa els dissabtes, per la mala circulació de les cames. La Martina erauna noia senzilla, riallera i callada. Amb un bon cor, tan i tan gran que ni li cabia al pit. Treballava a la botiga per poder pagar la cura de la seva germana, la Roseta, que estava molt malalta, i els metges no sabien pas què podia tenir, així que la seva germana gran, la Martina, treballava tot el que podia per guanyar diners per curar a la seva germana. Aquella nit, quan en Mateu va entrar ala botiga, va tancar, volia parlar amb més intimitat amb la seva companya de torn. Realment el que volia era demanar-li un favor.
Martina, la veritat és que estic ben enredat. La Loli diu que s’ha quedat embarassada, encara que no entenc ben bé com ha pogut passar. Per això necessito diners, perquè la meva estimada pugui agafar un avió ben lluny i poder avortar. D’una altra manera, tenir unfill tan jove espatllaria la nostra relació, a més, ja saps que ella sempre ha volgut estudiar infermeria..
Vaja... Quin secret més gran...
Sí, però espero que d’aquí no surti ni un sol mot... Confio amb tu plenament.
Ja, però... Mateu, n’estàs segur que el fill és teu? No t’estarà albardant? Ja saps que diuen les males llengües pel poble... Aquesta noia és de poca xolla.
Perdona? Clar que ésmeu! I de qui sinó? Les llengües que parlin... Com sempre. Mai diuen res interessant. Bé, el que t’anava dient, la Loli no ha treballat mai, tot li paga el seu pare i no pot demanar-li diners per una cosa així. No tenim ni un duro.
Mateu, em sembla mentida que em vinguis a mi, justament la més escurada, a demanar diners per a la teva Loli, vinga home...
No, no es això Martina, la meva idea és...Atracar la botiga. Prendre’m tots els diners de tot el dia.
Estàs boig? És que t’has begut l’enteniment? Ni parlar-ne! Aquesta idea no em fa gens de gràcia. En Carles em faria fora sense pensar-s’ho ni un moment, no veus que fa temps que busca excuses per fer-me fora? Necessito continuar treballant per guanyar diners!
Martina si us plau... ( i en aquell moment la cara d’en Mateu va canviar enuna estranya ganyota i va treure una pistola ), dóna’m tots els diners que tinguis a la caixa!
Mateu! Déu meu! I sinó que faràs, disparar-me?
Martina va si us plau ! L’últim favor que et demano...
Que no ! Atraca’t durant el teu torn.
Justament una mica després de les deu, en Manuel, la Lloca, va ataüllar com la Loli picava a la botigueta, que ja portava penjat el cartell de “TANCAT”, la vaobrir en Mateu. En Manuel es va estranyar ja que en aqueles hores el xiquet no hi treballava.
Hola Loli, què fas aquí?
He pensat que hi series, ja que a casa no hi erets. Hem de parlar del tema dels diners...
La Loli i en Mateu es van tancar a la rebotiga. La Martina esperava avorrida, quan de cop fixà la seva mirada en l’arma que en Mateu s’havia deixat damunt la taula. Observava la pistola...