Imatge política

1. Evolució del discurs polític
A l’antiga Grècia i Roma el discurs polític era basat en la retòrica i en el fonament de
l’oralitat. Més endavant com en l’època de l’imperialisme i les monarquies absolutes va
desaparèixer aquest tipus de discurs populista, en què el poble es sentís orgullós de tenir
algú que els representés.
Aquesta etapa de discurs demòcrata, però, no ha arribat fins fa unspocs anys, exactament
després de la guerra freda sobre els anys 60 i 70 en què encara se estaven lliurant batalles
com la del Vietnam i neixen moviments liberalistes com el moviment Hippie i Feminista. El
món, els ciutadans, no havia experimentat encara el naixament d’aquest discurs
demòcrata.
Hem tingut estadistes polítics de gran escala que en aquell moment van moure masses
com: JohnFisherald Kennedy, Nelson Mandela, Mohandas Gandhi, Stéphane Hessel i un
llarg etcètera, que van començar a introduir un altre cop, la idea d’un discurs capaç de
poder convèncer a tota una població de les injúries que estaven donant lloc en aquell
moment.
Els mitjans de comunicació com la ràdio o la premsa feien arribar al poble tot aquest tipus
de missatges. El concepte de mitjans de comunicacióde masses estava arribant, però no
de la manera que avui dia trobem.

2. L’impacte dels mitjans de comunicació
Als anys 50 amb el naixement de la televisió va ser quan va començar la verdadera revolució
dels mitjans de comunicació. Fins ara, havíem vist que la ràdio i la premsa feien un
seguiment del discurs dels estadistes del moment, el que es deia era reflectit en la
premsa, i esremarcava allò important del discurs que s’havia fet, de la conferència o de
l’acte. Degut, també, a que les televisions americanes eren privades i competien entre
elles havien de crear productes audiovisuals cada vegada més potents per atraure al
públic.

El sensacionalisme és el moment periodístic en el qual es dona una manipulació informativa
per tal de produir sensacions, emocions iimpressions. Ja no era important el què es deia,
sinó com es deia, tant se val si la informació ha de ser falsa o modificada, ja que obtenir una
alta audiència i beneficis econòmics és l’objectiu, així com manipular l’opinió pública i aquí
és on entra en joc la imatge política. S’aplica a tots els mitjans de comunicació,
especialment a la ràdio, la premsa escrita i la televisió. Per tant, començàvem atrobar-nos
en un moment en què de res servia ser un gran activista polític si la imatge pública que

transmetien era dolenta, pobre o mediocre.
Actualment doncs en l’època de les telecomunicacions i la democràcia electoral, el maneig
de la imatge d’un polític és més o tan important per a la seva carrera igual que la seva
capacitat organitzativa. La imatge s’adquireix al actuar, ningú neixamb una bona o una
dolenta imatge, per tant el perfil ideal d’un candidat d’eleccions ha de ser estudiat,
analitzat i millorat si vol arribar al poder. Es defineix una imatge principalment amb tres
característiques fonamentals: físiques, intel·lectuals i emocionals.
Per això els mitjans de comunicació han impactat en el discurs polític, ja que els polítics i les
seves campanyes electorals espreocupen més de tindre cura i construir/reforçar la
imatge i les percepcions que en tindrà la gent i assegurar els vots.
Les campanyes polítiques es basen, grosso modo, en la mateixa manera que es basava la
televisió emergent dels anys 50, s’entén com un negoci, com una guerra de percepcions
de l’oient i espectador directe, imatges, gestos i com a última opció els missatges. Per
atreure al’espectador s’ha de crear espectacle, les grans cadenes de televisió no poden
dedicar molt temps a la informació i a més a més ha de ser digerible fàcilment, ja que sinó
no crida l’atenció, aquest fet és el que més a afectat a Espanya a l’hora de fer un discurs
polític. És moment d’entretenir.

2.1 Comparació entre discurs i imatge
1. Aguirre es basa en un discurs totalment planer, on només...