Infinits

Infinits
Les parets rocoses i escarpades rodejaven la silueta d'un humà. Cada pas que donava un so metàl·lic anava al compàs de les seves petjades. La cova estava molt fosca, un humà normal jas'hauria perdut en les interminables xarxes de túnels que s'expandien fins al mateix centre de la terra. Però en els ulls de l'home no només hi havia determinació, tot el seu iris estava difuminat perl'ull, d'aquesta manera, podia veure pels foscos túnels. La xafogor feia d'aquell lloc un forn i l' humitat no ajudava. L'home estava suant, no era un camí agraït, i l'armadura que portava no ajudavagens a desfer-se d'aquella calor incessant. Més d'un cop havia pensat en deixar-ho tot, treure's l'armadura, deixar les armes i pujar a la superfície per disfrutar d'una bona cervesa fresqueta a lataverna, però ell tenia un objectiu, i l'havia de complir.
Una gota es va precipitar contra la seva armadura, fent un so tentinejant. Es va trencar el silenci. Aquell silenci no era un silenci normal, noal que estem acostumats, es un silenci profund i ple de tensió, una tensió tan forta que faria fugir a l'home més valent. Era el silenci abans de la batalla.
Quan el silenci va ser pertorbat per lagota, un gran terratrèmol va sacsejar la cova. L'humà, nerviós, va deixar enrere la cautela i es va precipitar pels túnels fins arribar a una cúpula construïda per la naturalesa. De cop i volta unaflamarada va il·luminar la cúpula, cegat pel foc, es va esmunyir entre les roques. Allà va obrir la seva motxilla i va treure un petit estoig de fusta recobert amb unes ornamentacions de plata, el vaobrir i va treure un frasc petit amb un estrany líquid blau dins. Se'l va empassar de cop i els ulls li van tornar al seu estat normal. Llavors va agafar un altre frasc que brillava amb una intensitatartificial. Amb totes les seves forces va llençar el frasc i de sobte tota la cúpula es podia veure clarament. Era un lloc preciós. Un lloc on la mà humana encara no havia arribat i es podia...