Información Deportiva

Esport i mitjans
Des que l’esport es convertís en un fenomen de la cultura de masses durant els anys 20 i 30 sobretot, ha anat guanyant importància en les portades dels diaris primer i, posteriorment, en les informacions radiofòniques i, per últim, en les televisives. No obstant, fa gairebé cent anys l’esport ja era aquell motor social, aquella passió de multituds que passava, a desgrat de moltsi per èxtasi de molts altres, per davant dels més destacats fets polítics i econòmics. Georges Magnane ho evidenciava amb una anècdota molt adequada de l’estiu de 1938: “En el momento en que la Segunda Guerra Mundial se anunciaba ya con los signos más siniestros y menos dudosos, los protagonistas de la historia que tenían nombres: Hitler, Mussolini, Chamberlain, Deladier, no conseguían eclipsaren la primera página de los diarios a los protagonistas de una cierta carrera ciclística que alcanzó casi el rango de epopeya popular y pacífica. El hombre del día para las masas de franceses no era tal o cual jefe de Estado encargado de defender la paz del mundo, ni tal otro que la ponía en peligro. Era Gino Bartali, un italiano que iba a ganar el Tour de Francia”.
L’esport, doncs, s’haconsolidat al llarg del segle XX com el major espectacle de la contemporaneïtat i s’ha retroalimentat amb la premsa. “La crónica deportiva no dejó nada al azar, logrando un vinculo mágico, férreo, con millones de lectores. Todos los elementos de la noticia (Actualidad, proximidad, prominencia, curiosidad, conflicto, suspenso, emoción y consecuencia) entraron en juego desde el comienzo. La utilización delos Basic appeals –llamadas a los instintos: violencia, sexo y dinero, fue cotidiana en muchos medios” , explica Alexis Vásquez i fa incís en l’exitosa complementarietat de premsa escrita, ràdio i televisió en aquest camp.
Ja de ple en el segle XXI, l’esport no ha cessat en el seu excitament de la ciutadania i en la majoria de països, i en concret a Espanya, ha elevat una de les seves disciplinesa cotes impensables de popularitat: el futbol. No es tracta, lògicament, d’un fenomen d’eclosió d’aquest segle, però la seva hegemonia en les informacions esportives i la deriva que està prenent permeten afirmar que l’ascens del futbol com a potència espectacular i publicitària es troba molt proper a l’apogeu. I és sobre aquest punt que alguns estudiosos, com Vicente Verdú, han elaborat, des de famolts anys, crítiques punyents que hom podrà possiblement veure reflectides en aquesta anàlisi: “Cualesquiera de los media que tratan los temas del fútbol se valen en unas u otras proporciones de estos estímulos para construir en torno a lo que parecería un espectáculo más, una Disneylandia para adultos, minuciosamente poblada de afectos, símbolos, aflicciones, semejanzas, intereses, sabores,sacramentos y cementerios donde es posible ingresar como adicto feligrés o consumidor-militante sucesivamente captado por la producción del drama”.

Tres exemples d’informació
Per tal de dur a terme l’anàlisi comparativa s’ha escollit l’informatiu esportiu de tres cadenes generalistes del migdia del dilluns 9 d’abril de 2012. Aquest dia ha estat pretesament escollit a l’atzar i només caladvertir-ne a priori alguns detalls a fi d’interpretar correctament la tria de les informacions: es tracta d’un dilluns, és a dir, l’endemà d’una jornada de la lliga de futbol espanyola en què el Futbol Club Barcelona va jugar dissabte (dos dies abans) i va guanyar 1-4 i el Reial Madrid, diumenge (el dia abans) va empatar a 0 contra el València. Aquesta combinació de resultats va provocar la reducció dela distància en la classificació d’ambdós equips a 4 punts. A banda d’això, cap esdeveniment esportiu s’alça per damunt de cap altre amb prou preeminència per condicionar anormalment la selecció informativa del dia. Altres informacions que podien tenir importància aquell dia eren la prova del mundial de motociclisme de Qatar o el desenllaç del Masters d’Augusta de golf.
Els programes i canals...