Ingeniero mecánico

Part 2. Les llengües d'Europa: història, fronteres lingüístiques.

1. Fes un arbre genealògic de totes les llengües indoeuropees.







2. Busca un mapa on es vegin totes les llengües romàniques parlades a Europa.



3. Actualment només hi ha una llengua territorial a l’Europa occidental (descartem l’horgarès, el turc, el tàtar, el finès, l’estonià...) i continental (descartemel maltès) que no és indoeuropea. Quina és? Busca mapes que mostrin la seva extensió a l’Alta Edat Mitjana i al segle XX.

L’única llengua a l’Europa occidental que no és indoeuropea es l’eusquera o Basc

mapa on es pot veure l’extensió aproximada dels parlants de l’eusquera l’any 900








En aqueta altre es pot veure l’extensió de parlants en la actualitat





4. Quina ésl’única llengua semita oficial d’un estat europeu? Descriu la seva situació.

El maltès és la llengua oficial de Malta, i una de les llengües oficials a la Unió Europea. Deriva de l'àrab i hi està molt relacionada (sobretot a les varietats nord-africanes), però durant la seva història ha manllevat mots i característiques fonètiques i fonològiques de l'italià i de l'anglès. El maltès ésl'única llengua semítica que s'escriu amb l'alfabet llatí.
És oficial a Malta des del 1936, juntament amb l'anglès. Abans d'això, l'única llengua oficial a Malta era l'italià. S'estimen uns 330.000 parlants de maltès avui dia. Hi ha un nombre significant d'emigrants maltesos a Austràlia i Canadà que encara empren aquesta llengua.

5. El naixement i l’extensió de la llengua catalana. La fronteralingüística amb l’occità .Trets que diferencien el català i l’occità en aquesta frontera. Conseqüències del Tractat de Corbeil i del Tractat dels Pirineus.

A grans trets es poden distingir tres grans períodes en la història de la llengua catalana, del naixement fins a l'edat mitjana. Aquest període engloba l'aparició de la llengua parlada, la gradual implantació de l'escrita, amb el bandejamentprogressiu del llatí, fins al segle XV, que esdevé el moment de màxima esplendor de la llengua medieval, del segle XV fins a la Renaixença catalana. És el període anomenat de la "Decadència", que abasta els segles XVI, XVII i XVIII, i que es caracteritza per la regressió de la llengua en tots els àmbits d'ús, de la Renaixença catalana fins a l'actualitat. En aquest període se situa la normalitzaciógramatical i la recuperació de l'oficialitat.
La màxima extensió de la llengua catalana fou gracies a l'expansió de la Corona d'Aragó més enllà de les seves fronteres. A la Península, Jaume I el conqueridor fou un dels impulsors de la Reconquesta. Destaquen la conquesta de Mallorca, el 1229, Valencia, durant el període 1233-1245, Sicília, el 1282, Sardenya, el 1327 (sobretot la ciutat de l'Alguer) ifinalment Grècia i Neopàtria, a inicis del XIV.
En alguns territoris, com les Balears i València, arrelà el català. En d'altres com l'Alguer, s'ha conservat amb dificultats. I en llocs com Grècia, el català no hi aconseguí arrelar.
La frontera lingüística entre el català i l’occità segueix la línia que va del cim de l’Auñamendi al coll de Pimorent —llevat de la zona aranesa—, i d’aquí continua perl’alta Arièja, el Capcir, el Donasà i la Fenolleda fins a Salses i la mar.
• La "o"/"ó" es pronuncia sempre com a [u], excepte quan té accent greu "ò": [ɔ] (pònt -pont-: /pɔnt/, onze: /'unze/, antropologia: /antrupulu'dʒiɔ/)
• Quan un mot finalitza amb -a, o porta accent agut, "á", aquesta es pronuncia com a [o]/[ɔ], igual com esdevé en alguns parlars valencians meridionals (plaça: /plásɔ/,sentiái -jo sentia-: /sentj'ɔj/) excepte quan té accent greu "-à": [a].
• L'occità (sobretot el llenguadocià) evita la pronunciació de certs grups consonantics, i sovint crea assimilacions amb la primera, reforçant així la segona (abdicar es diria "addicà", tot i que "cc" es pronuncia "ts" en llenguadocià i occitan es pronuncia "utsità"). Aquestes geminacions consonàntiques recorden força el...