ingles

QUIET

Quiet és un relat escrit per Màrius Serra, conegut escriptor català on ens obre el seus sentiments i vivències més profundes entorn el seu fill petit, el Llullu, que pateix una greu encefalopatía.i veu desbocat per la impotència que li genera el fet de tenir un fill amb una encefalopatia severa. El llibre, en paraules del seu autor, li ha servit de teràpia per a poder assumir ientendre millor aquesta situació: “Relatar, per mi, ha estat la millor manera d'entendre i de relacionar-me amb el meu fill”.
Té la necessitat de ser entès i establir un diàleg amb la resta del món. L’autor ha posat en marxa l’associació Mou-te pels quiets, amb la que té la voluntat de donar a conèixer aquesta malaltia i amb la que recapta fons per a la seva investigació. Es pot consultar a la web:http://moutepelsquiets.blogspot.com/.

A la novel·la, he pogut observar al llarg dels capítols diverses experiències viscudes amb el Llullu en aquests viatges, diversos episodis angoixants i dolorosos i d’altres de molt divertits i sorprenents que m’han sorprès:

-Entre ells destaco aquell capítol en el qual, van a un restaurant de luxe a Gènova, on la propietària és molt amable en la famíliafins que veu la cadira de rodes i observa al Llullu, és en aquell moment quan tot canvia i la propietària comença a posar-los problemes dient que millor que marxin perquè la cadira de rodes pot molestar als altres clients. En aquesta acció podem observar els prejudicis tan enquistats que podem trobar en la nostra societat i en l’exclusió que pateixen algues persones que no són incloses en els“prototips de persona normal”.

-En la novel·la es pot observar els diversos sentiments que experimenta l’autor enfront la situació que pateix el seu fill, com el dolor i la tristor quan veu al seu nebot corre i ballar i se’n adona que això mai ho podrà fer el seu fill, això li produeix una gran angoixa fins al punt de plorar en mig d’una verbena d’estiu. “El-Llu-llu-mai-no-ho-fa-rà. Són vuitsíl•labes anodines que deuen habitar els cervells de molts pares frustrats per les expectatives estroncades, però he de reconèixer que mai fins ara no se m’havien imposat amb tanta claredat. (pàg. 48)”

-També la ràbia i la impotència cada matí que porta al seu fill a la parada del bus escolar que es troba al final del carrer i es troba que no pot passar amb la cadira de rodes perquè hi ha estacionatsmolts cotxes a la calçada, aquesta situació li produeix una gran indignació.


- Una altra idea seria el neguit de no tenir esperança:... en el fons, ja començo a sospitar que mon fill mai no sanarà. (pàg. 18
M’hauré de començar a acostumar, perquè últimament telefonen sovint per a afers burocràtics, però encara em costa imaginar-me que algú pot demanar per ell, que rep cartes o trucades, que potarribar a tenir un bri de vida autònoma, com si qualsevol dia d’aquests poguessin trucar a la porta i fos una amiga seva que ha quedat de passar-lo a buscar. (pàg. 32)
Per molt difícil que sigui la situació sempre has de tenir esperança, però, en moltes ocasions has de ser realista i aquest sentiment mai arriba.

- Finalment m’ha cridat l’atenció el capítol que explica la seva visita al parcd’atraccions d’Eurodisney, on arriba a sentir una gran admiració pel seu propi fill. En aquest capítol és tractat com una persona molt important i tot gràcies a que té la targeta vip per discapacitat, amb la qual, poden accedir a totes les atraccions sense fer cua, això produeix una gran alegria a la família.
Amb aquesta idea vull remarcar que moltes vegades pensem que una persona amb dificultatsés més inferior que a una altra persona que no tingui aquesta discapacitat. I això no ha de ser així, hem de tractar les persones per igual sense ninguna discriminació i sobretot per aquelles que necessiten més recolzament, estar al seu costat i tractar-les de la millor manera posible.

-Opinió i relfexió personal
Personalment aquesta novel·la m’ha semblat una altre manera de tractar...