Irrigador eguiser

e l m e d i c a m e n t d e l m e s : maig/juny 2006
ELS IRRIGADORS ÉGUISIER

Clísters, ènemes o lavatives
Mots d’origen grec, el clister o clysmus (neteja, lavatge) i l’ènema (“tirar dins” injecció) que designaren, en principi, un antiquíssim procediment terapèutic consistent en introduir, mitjançant aparells creats ad hoc, medicaments de consistència líquida i, en certs casos, gasosa, enles diverses cavitats del cos humà o animal. Amb el transcurs dels segles, aquestes paraules passaren a designar directament les formes farmacèutiques corresponents, els aparells per a administrar-les i fins els professionals que ho feien. Els antics textos de medicina mesopotàmica (tauletes d’argila de Mari i Ninive), i egípcia (papirs d’Ebers, de Smith), descriuen l’ús de l’ènema com a sistematerapèutic molt eficaç emprat, sobretot, en el tractament de les malalties del ventre. Segons una antiga llegenda egípcia, transmesa a Occident per Plini el Vell (s.I d.C.), fou l’observació del costum de l’Ibis aethiopica o ibis sagrat (1), au molt abundant a l’Egipte faraònic, d’introduir-se aigua de mar a l’intestí a través de l’anus, emprant el seu llarg i encorbat bec, cosa que inspiràl’aplicació d’aquest procediment a l’home. Havia nascut l’ènema. Els metges egipcis que s’especialitzaren en aplicar-los al faraó i als seus dignataris, foren anomenats “pastors o grans guardians de l’anus del faraó” (2). La medicina grega de les escoles de Kos i Knido primer i les escoles mèdiques hel·lenístiques i romanes, nascudes en segles posteriors, prosseguiren en l’ús dels ènemes o lavatives,descrits en nombrosos textos d’autors clàssics com Heròdot, Hipòcrates, Plini el Vell, Dioscòrides, Cels i Galè.

Els aparells per a l’administració d’ènemes
Probablement, els aparells emprats pels metges mesopotàmics i egipcis per a l’administració dels ènemes no diferien substancialment dels emprats pels metges i cirurgians de l’antigor clàssica i de l’Edat Mitjana europea fins el Renaixement. En elseu origen, la preparació medicinal s’administrava mitjançant bosses de pell de xai estovada, de pergamí gruixut o de bufetes de diferents animals (porcs, xais..), la flexibilitat de les quals permetia fer pressió sobre el contingut per tal d’introduir-lo directament a l’intestí. Les bosses es connectaven a cànules primitives, com ara tiges de plantes, canons de plomes d’au, petits tubs fets defusta, de metall, d’ivori o d’ossos d’animals, especialment d’ocells. Les cànules s’unien a les bosses cenyint-les amb tires de cuir o cordills de fibres vegetals, que servien també per tancar la boca de la bossa.

1

La cultura mèdica del mon musulmà, hereva de les tradicions greco-llatines, acceptà i perfeccionà aquest mètode terapèutic considerat, fins avui, tant en la medicina culta com enla medicina popular àrab, com un dels mitjans terapèutics més eficaços per guarir i per a preservar la salut, aconsellat en els tractats dels metges filòsofs que marcaren l’època: Rhazes, Abulcàsis, Avicena, Avenzoar i Averroes.

Abulcàsis, metge i cirurgià àrab, contribuí a l’evolució dels aparells per administrar ènemes en dissenyar una sèrie de cànules, de mides i materials diferents, degruixos i llargades diverses, de plata, d’aliatge de Xina (sic), o de coure fos o batut (3), per tal d’adaptar-les a cada individu segons la malaltia, l’edat i el sexe del pacient o, fins i tot, de l’espècie animal. L’escola de Salern, centre de la cultura mèdica de la l’Europa medieval i, posteriorment, l’escola de medicina de Montpellier es mantingueren fidels a l’ús dels clisteris incorporant,lentament, les innovacions tècniques i la matèria mèdica aportades per àrabs i jueus. La pràctica quotidiana de l’administració de clisteris apareix representada amb molta freqüència a l’art medieval europeu, il·lustrant manuscrits miniats, frescos i capitells de columnes d’esglésies i convents, en els que es poden apreciar tant les formes dels atuells per ènemes com les tècniques de la seva...