Irving Vs Gombrowizc

1. Vasos comunicants
Com deia Al Pacino, en una pel·lícula no del tot rodona on interpretava el diable regnant del segle XX, “sí, aquest ha estat el meu segle, la vanitat és sens dubte el meu pecatpreferit”. La societat actual i la societat moderna en general sempre s’ha meravellat més per la inspiració que per l’esforç, i més quan parlem d’art. Estem massa acostumats a veure o admirar unaobra acabada (una pintura, una escultura, una novel·la...) i no volem saber i, quasi bé, és un acte d’impudícia voler saber el treball que hi ha hagut darrera del procés de creació. Personalment,prefereixo llegir diaris o obres que tracten sobre l’art d’escriure d’autors que no em fascinen. Fins i tot la paraula creació de seguida la relacionem amb paraules com quelcom aparegut del no res, potser elMàster s’hauria de dir Màster en Construcció Literària.
Al llegir el fragment dels Diaris de Gombrowicz he tingut records de moments abans d’un examen a l’escola o a la universitat en què,preguntant els companys cóm ho portaven?, la majoria responia amb un deix de passotisme il·lustrat “ufff... no he estudiat gens”. Després apareixien del no res els notables i s’al·ludeix o al·ludim a lainspiració, a la sort o bé a la improvisació. Què pretenen, què ens rebaixem a admetre que hi ha hagut un treball d’estudi? Quan imaginem els nostres escriptors preferits immisqüits en el seu treball ensresulta més romàntic fer-ho amb una màquina d’escriure o un Mac davant, una làmpada i una cigarreta que els provoca un petit àtac de tos a mitja nit despertant la seva parella; més que amb un bloc denotes, mossegant un llapis i buscant línies argumentals que sembla que no portin a port. Aquest paràgraf justament no vull que es consideri un atac a Gombrowicz, ja que ell reconeix que la inspiracióla transforma en mètode. La inspiració onírica de l’escriptor polonès, poden ser les notes infinites de Irving. Més aviat, és una crítica a la nostra societat i a la nostra ingenuïtat.
Potser, la...