Itadakimasu

Itadakimasu
Alimentació i cultura al Japó
El curs ha estat una visió de l’alimentació al Japó des d’una perspectiva antropològica que mes enllà dels aspectes nutritius ens porta, via emocions i simbolisme, a entrar de ple en el nucli de la cultura japonesa en una visió evolutiva en el pas del temps.
Les conductes socioculturals que configuren l’alimentació son variades, de vegadesentremaliades i sense cap dubte construeixen poderosos vincles entre els individus que conformen el grup.
Rituals de la taula i de la cuina, prohibicions dietètiques, classificació i categorització dels aliments, tradicions d’elaboració dels aliments, significat transcendental dels aliments, assimilació i en major o menor grau aculturització d’altres formes de menjar, son alguns dels trets culturalsjaponesos que hem tractat respecte a la seva alimentació.
La relació simbòlica entre el menjar i els ritmes sintoistes en els rituals (marturi) ens serveix per veure ja el primer vincle entre menjar i religiositat, una ofrena als deus i una excusa per divertir-se i participar en grup reforçant els vincles d’identitat.
La natura i els seus cicles, sempre presents en la cultura japonesa, ja configura totauna sèrie de festes i tradicions en cada estació.
Shogatsu a l’hivern, amb la purificació de cases, oficines, botigues per renovar i regenerar la vida a través de la neteja.Hina Matsuri i Tango no sekku a la primavera, els dies dels nens i les nenes, forma de transmetre i afirmar els rols atribuïts a cada sexe per la via de simbolismes culturals . A l’estiu la festivitat dels Morts o dels ossos,moment en que tots els avantpassats retornen al seu lloc d’origen i finalment a la tardor es fa el Tsukimi, festivitat d’agraïment per la collita de l’arròs i on està present la força simbòlica de la lluna.
Les mateixes estacions son també el guió per una manifestació cultural alimentària aquesta vegada mes contemplativa i directe als sentits i emocions, el kaiseki.
El seu origen va ser enl’inici de la cerimònia del te i després va agafar identitat pròpia fins a esdevenir un representant de l’alta gastronomia japonesa. Els ingredients han de ser frescos i de temporada, no repetir-los, presentats en porcions petites, sense omplir el recipient i el seu tast ha de ressaltar. La vaixella on se serveix és tant o mes important que el menjar, se selecciona curosament i ens ha de transportaremocionalment a l’estació que pertoqui.
L’altra cara de la moneda, del refinament i subtilesa, passem a l’assimilació i acomodació d’altres menges estrangeres, el yoshoku, menjar foràni amb aparença japonesa. El revers de l'expansió de la cuina japonesa arreu del mon. Iniciat en la restauració Meiji (1868) ha anat convisquint amb les diferents anades i vingudes de les tendències alimentaries delmoment fins als plats de fusió actual de patates fregides amb algues, hamburgueses amb soya, amanides de patates, etc., amb clara competència, sobre tot en la gent jove, amb l’alimentació tradicional.
Alimentació tradicional que, juntament amb la xinesa, està avui en dia en plena cresta ascendent de l’onada de canvi de paradigma dietètic basat en la importància del consum de cereal integral quesegons recomanacions de l’O.M.S. ha de constituir entre el 40% i el 60% de l’ingesta diària.
El cereal per excel•lència al Japó és l’arròs, malgrat que majoritàriament es pren refinat gràcies a les aportacions occidentals de mitjans del segle XIX.El seu consum es va anar estenent de mica en mica, primer els aristòcrates i desprès a la resta de la població. En el relat del compte tradicional presentatper debatre’l surt fins i tot com moneda de canvi i de pagament d’impostos.
El sake és el fill de l’arròs, beguda fermentada no destil.lada a cavall entre la cervesa i el vi. El seu procés d’elaboració és acurat i resultat de tècniques desenvolupades al llarg del temps. En aquest procés apareixen paraules concretes per anomenar els seus components inherents (koji, kojimuro, shubo, amazake,...