jmnmk

La Guerra Civil (1936-1939).

1. L’esclat de la Guerra Civil.

1.1. Del cop d’Estat a la Guerra Civil.

El 17 de Juliol del 1936 el tinent coronel Juan Yagüe, cap de la Legió, es va aixecar a Melilla. El general Francisco Franco, després d’assegurar el control de les Canàries, va passar al protectorat del Marroc, també revoltat contra el govern del Front Popular.
Entre els dies 18 i 19l’Alzamiento Nacional es va estendre per Espanya. El general Emilio Mola, governador militar de Pamplona, havia dirigit la preparació del cop, que disposava de la col·laboració de les milícies dels falangistes i dels carlins. L’objectiu era dominar tot el país, però la lleialtat de part de l’exèrcit i de les forces de seguretat i la resistència dels sindicats i dels partits del Front Popular ho vanevitar.
Els revoltats dominaren les Canàries, el Marroc, les Balears (llevat de Menorca), Navarra, Àlaba, Castella i Lleó, Galícia, gran part d’Aragó, Càceres i les ciutats de Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada, on predominaven els latifundis o els petits propietaris conservadors.
A causa del seu fracàs Santiago Casares Quiroga va ser substituït per José Giral en la presidència del govern,conservant els republicans les zones industrials (Madrid, Catalunya, València, Cantàbria, Astúries i part del País Basc), Castella-La Manxa, Múrcia i zones d’Extremadura, Andalusia i Aragó.

1.2. El fracàs de la insurrecció a Catalunya.

L’encarregat de la insurrecció a Catalunya va ser el general Goded, procedent de les Balears. La feblesa dels grups d’extrema dreta a Catalunya, la lleialtat de laGuàrdia Civil i la resistència de la CNT i dels grups d’esquerra van fer fracassar l’aixecament a Barcelona del 19 de juliol, després dels combats de les Drassanes i de les places de Catalunya, de la Universitat i del Cinc d’Oros. Això esdevingué un estímul per a la resistència popular.
La insurrecció també va fracassar davant les forces populars a Madrid i València.

1.3. La consolidació delsbàndols.

Els militars insurrectes disposaven del recolzament de les classes altes, de l’Església, dels sectors conservadors de la societat i dels grups de dreta i d’extrema dreta. Es definien com a “nacionals” perquè defensaven la unitat d’Espanya i els seus valors tradicionals. Els militars volien una dictadura, els monàrquics i part de la CEDA la restauració d’Alfons XIII, els carlins unamonarquia tradicionalista i els falangistes una dictadura com les d’Itàlia o d’Alemanya, però tots coincidien en acabar amb les reformes de la República.
Els republicans, titllats com “rojos”, incloïen treballadors industrials, pagesos sense terra i classes mitjanes il·lustrades que proposaven un sistema democràtic i continuar les reformes.
Era l’enfrontament entre dues concepcions de la societat i deles formes polítiques.

1.4. La internacionalització de la Guerra Civil.

Des del primer moment l’anomenada Guerra d’Espanya va tenir repercussió internacional perquè va ser vista com una lluita dels models totalitaris d’Alemanya i d’Itàlia i contra les democràcies i les forces revolucionàries socialistes i comunistes.
Les dictadures d’Alemanya, Itàlia i Portugal, el Papat i els governscatòlics recolzaren els insurrectes, mentre les democràcies van tenir un paper ambigu. França fou pressionada per la Gran Bretanya perquè no ajudés els republicans, ja que podria suposar una guerra contra Alemanya i l’objectiu dels britànics era mantenir la pau a Europa.
A Londres es va constituir el Comitè de No-intervenció (VIII-1936) que va impedir la compra d’armes per la República, motiu que lava acostar a l’URSS, dirigida per Stalin.

1.5. L’ajuda exterior.

Els nacionals van disposar d’un ampli recolzament alemany en armes i d’un contingent aeri, la Legió Còndor, que va utilitzar Espanya com a camp de proves per a la propera Segona Guerra Mundial, durant la qual es van cobrar l’ajut en minerals estratègics. Els italians van enviar armament i tropes de terra (Corpo di Truppe...