jngnfd

ÈPICA (AMPLIACIÓ 1)
Gènere poètic que narra fets heroics; la seva realització es concentra en l’epopeia.
Originàriament, el poema èpic reunia en una unitat estructurada una sèrie de narracions —variacions d’un mateix tema— transmeses per via oral; generalment eren anònims, i en solia existir més d’una versió. Al costat d’elements reals —l’acció sol estar situada en èpoques històriques notablesper llurs fets guerrers— s’hi troben elements llegendaris i fantàstics (els mateixos protagonistes solen ésser herois amb qualitats sobrehumanes). A Egipte se'n conserven restes en texts fúnebres i màgics. La poesia èpica mesopotàmica —sumèria i accàdia— narra aventures dels déus (Enūma elīs, poema de la creació) i dels herois (epopeia de Gilgameš, ~1500 aC). A l’Índia, la màxima representació enaquest gènere són el Mahābhārata i el Rāmāiana. A Síria, a Palestina i en la literatura àrab hom també ha trobat restes de poemes èpics. L’epopeia persa ateny el punt màxim amb el Šāhnāmeh (‘Llibre dels reis’), de Firdūsī. La poesia èpica grega s’inicià amb les obres d’Homer, si bé la Ilíada i l'Odissea aporten dades que fan suposar una tradició èpica anterior, de la qual els rapsodes posteriorsdegueren manllevar tirades de versos. Altres reculls són els cicles èpics: sobre Tebes (Edipòdia, Tebaida i Epígons), l’expedició dels argonautes i sobre el món homèric (Cants, Cipris, Etiòpida, Iliupersis, Nostoi, Telegonia, etc.). Hesíode, amb una nova personalitat, manté elements comuns amb Homer (Teogonia). Pisandre (~600 aC) estén la llegenda d’Hèracles. Als segles V-IV aC continuà l’epopeiade caràcter historicollegendari (Quèril de Samos, Barbariká; Antímac de Colofó, Tebaida, Lide). A l’època hel·lenística, Callímac escriví l'Hecale, breu epopeia de gran significació poètica. Teòcrit compongué uns poemes breus, èpics pel tema tractat. Apol·loni de Rodes escriví Els argonautes. Durant l’època imperial, subsistí una epopeia polimorfa i politemàtica. Els primers assaigs d’epopeiaromana, després de la traducció de l'Odissea al llatí per Livi Andrònic, foren els de Nevi i Enni. El PoenIcum bellum de Nevi (s. III aC) narra la primera guerra púnica. Enni (segles III-II aC) inclogué dins els seusAnnales la història de Roma, dels orígens fins al seu temps. Resten pocs fragments del Bellum Histricum o Annales d’Hostius (segle II aC). Amb Virgili es produí la cristal·lització del’epopeia romana, de la qual l'Eneida és l’obra capdavantera. Lucà deixà inacabada la Farsàlia, epopeia de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. L'Argonautica de Valeri Flac s’inspirà en Apol·loni de Rodes. D’influència grega són laThebais i l'Achilleis d’Estaci. Sili Itàlic compongué unes Punica en 17 llibres. Claudià (segles IV-V) deixà una epopeia mitològica, De raptu Proserpinae, i poemes de temacontemporani, com De bello Gothico. La tradició de l’epopeia romana es conservà en autors cristians, com Prudenci (segles IV-V), Sidoni Apol·linar (segle V), Draconci (segle V) i Avit (segles V-VI), i exercí la seva influència durant l’edat mitjana i el naixement de les epopeies nacionals. A l’edat mitjana foren escrits poemes èpics en llengües romàniques (cançó de gesta). En el món germànic, alsegle V ja existien poemes sobre la mort d’Ermanric, el desastre dels burgundis i la llegenda de Hilda i de Brunilde, dels quals han arribat notícies a través de la recopilació islandesa dels Eddai de les sagues escandinaves. El Hildebrandslied (‘Cant d’Hildebrand’, segle VIII) és el primer testimoni escrit de l’epopeia germànica. Forma part d’un cicle de llegendes i poemes centrats en la figura delrei Teodoric. A partir del segle IX l’epopeia germànica incorporà temes cristians, com Heliand (‘El Salvador’ 822-840), Muspilli (825); temes històrics, com l'Alexanderlied (1150), de Lamprecht, i inspirats en l’èpica francesa:Parzival (1210), de Wolfram von Eschenbach, i Tristan und Isolde (1210), de Godofred d’Estrasburg. La tradició germànica genuïna reapareix al Niebelungenlied (‘Cant dels...