John Barth

La literatura de l'exhauriment*
per Jobn Bartb

Vull parlar, més o menys simultaniament, de tres coses: primer, d'algunes
velles preguntes plantejades per les noves arts intermkdies; segon, d'alguns
aspectes de l'escriptor argentí Jorge Luis Borges, que admiro profundament;
tercer, d'algunes preocupacions professionals meves, relacionades amb aquests
altres afers i que tenen a veure amb el queanomena «la literatura de la possibilitat exhaurida», o -per dir-ho de forma més chic- «la literatura de l'exhauriment ».
Per «exhauriment» no vull dir pas res de tan suat com el tema de la
decadencia física, moral o intellectual; em refereixo tan sols al desgast de certes
formes o a l'exhauriment de certes possibilitats, cosa que no és de cap de les
maneres motiu necessari de desesperació. Esevident que, durant molts anys,
un gran nombre d'artistes occidentals han polemitzat al voltant de les defini~cionsque habitualment es fan de les diverses arts, dels generes i de les formes: I'art pop, els happenings dramitics i musicals, tota la gamma d'arts «in-

* John BARTH, The Literature of Exhaustion, «The Atlantic Monthly» (agost 1967).
La repercussió d'aquest article als medis literarisnord-americans li atorgk inopinadament el
valor de manifest d'un cert corrent narratiu dit «de l'exhauriment», del qual el mateix
Barth i Thomas Pynchon serien les dues figures més sobresortints.
Quan aparegué, alguns crítics (sobretot Jerome Klinkowitz) van qualificar-lo de regressiu. A Literary Disruptions: the Making of a Post-Contemporary American Fiction, Klinkowitz considera que l'article nosolament tingué «un efecte depriment», sinó que «contribuí a crear confusió en la narrativa de ruptura» nord-americana del final dels seixanta.
D'altres, ben al contrari, van considerar-lo una important peca de reflexió sobre els camins
que s'obren davant del narrador en un segle en el qual tant i tant s'ha parlat de «la mort
de la novelila» sense que, fet i fet, ningú no hagi gosat a fer-hid'enterramorts. Com el
mateix John Barth va declarar (en una entrevista amb Joe David Bellamy, inclosa al iiibre
The New Fiction), «la novella ha estat sempre morint-se. Ja "moria" en el moment de ser
concebuda, i comenca fent parodia. No només amb Fielding (...), sinó amb Cemantes, parodiant les novelles de cavalleria. Les primeres novdes que tenim ja són parodies de coses
d e la tradició literaria; laderia sembla innata en el genere». (N. del t . )
Els Marges, 27/28/29. 1983

269

termedies» o de «mitjans combinats», han estat testimoni de la tradicional
rebellió contra la Tradició. Fa temps, vaig rebre per correu un cataleg que,
per exemple, inclou anuncis de productes tals corn Queviare Ample per a
Pensament Estzipid, de Robert Filliou (una caixa plena de targetes postals que
duen escrites«preguntes aparentment sense sentit», per ser enviades a qui el
comprador cregui escaient); Serp de Paper, de Ray Johnson (una collecció d'escrits capriciosos, «sovint enginyosos», que alguna vegada van ser enviats a diveisos amics -el que el cataleg descriu com a Escola de Literatura per Correspondencia Nova York-; i Tipografia Anecdotica de Z'Atzar, de Daniel Spoerri («aparentment», una descripcióde tots els objectes que es trobaven sobre
l'escriptori de l'autor, «en realitat, perb ... una cosmologia de l'existencia d'Spoerri»).
«Aparentment» corn a mínim, el document que descriu aquests productes
és un cataleg de The Something Else Press,' empresa molt moderna. «En realitat, pero», segons sembla deu ser una de les seves ofertes: 1'Escola de Literatura Publicitaria per Correu Nova York. Detotes maneres, els seus produce
tes són de lectura ben recreativa i constitueixen un interessant tema de conversa en les classes sobre corn escriure ficció, per exemple, on parlem de la
novella-en-una-caixa des-relligada, des-paginada i muntada a l'atzar, escrita per
Tal-o-tal-altre, i del bo que fóra imprimir Finnegans Wake en un llarg rotllo
de paper tovallola. De fet, és rnés facil i rnés...