Judíos


Responsa Rabínicos y Cartas Reales: fuentes para el estudio de la historia de los judíos en la Corona de Aragón, Yom Tov Assis

La Península Ibèrica compta amb una gran quantitat de fonts sobre les comunitats jueves que hi vivien i que permet d’estudiar-les amb més profunditat. Tanmateix, tota aquesta quantitat de fonts planteja un problema: com cal enfocar-ne l’estudi? És a dir, quinesfonts s’han de triar, quines no, etc.? L’objectiu de l’autor d’aquest article és demostrar que les fonts s’han d’utilitzar en la seva totalitat a l’hora de tractar un tema concret, és a dir, s’ha de fer ús tant de les fonts hebrees com de les cristianes en llengua llatina o romànica.
Una part d’aquestes fonts, doncs, són hebrees, cosa que dóna compte dels fets d’una manera molt més propera a larealitat i permet a l’estudiós d’apropar-s’hi molt més. De fet, allò important d’aquestes fonts és que reflecteixen certs aspectes de la vida d’un jueu que des de fora no s’haurien pogut captar, com ara trets més íntims i personals o tendències i estats d’ànim impossibles de copsar per algú aliè a la comunitat jueva. Consisteixen en: obres de responsa, treballs ètics, exegètics, filosòfics iliteraris, registres i ordenances comunitàries i llibres de comptes personals. Predominen, però, les responsa.
Un dels inconvenients de les responsa és que força vegades és obviada molta informació, com ara el nom dels llocs i de les persones o quantitats de diners i dates. També cal tenir en compte que el motiu d’un responsum no té perquè reflectir una tendència general, sinó que pot representar un casaïllat. A més a més, pel fet que els reculls de responsa han estat copiats al llarg dels anys per copistes de diferents països, els errors han anat augmentant fins al punt d’haver-se perpetuat amb la impremta. I, fins i tot, editors moderns han caigut en el parany a l’hora d’editar certs responsa pensant que estaven corregint un text corrupte.
Un altre gènere de les fonts hebrees que proporcionainformació important són els llibres de comptes, la major col·lecció dels quals es troba en l’Arxiu General de Navarra, a Pamplona. El fet és que aquests llibres de comptes estaven destinats exclusivament a l’ús privat i, per tant, rebel·len informació molt més íntima i personal que no aquells que podien ser vistos per les autoritats.
El mateix passa amb la poesia i altres fonts literàries enhebreu: donen compte d’estats d’ànim, sentiments, emocions, pensaments i intimitats que no podrien percebre’s en les fonts cristianes que parlen de la vida jueva. Un exemple n’és la poesia de Todros Halevi Abulafia, que descriu la vida que duia la classe alta de la societat jueva. Molts dels seus poemes i d’altres fonts hebrees demostren que la societat hebrea d’aleshores estava “relaxada” sexual imoralment parlant respecte dels preceptes i les lleis jueves. És a dir, la moral idealitzada i l’auto contenció predicada per alguns moralistes jueus estaven força lluny de les pràctiques reals de la societat jueva medieval.
Les fonts hebrees permeten, doncs, d’estudiar i d’adonar-se de les polèmiques religioses internes de la societat jueva medieval de la Península Ibèrica. Tot això costa detrobar en les fonts cristianes.
Les fonts en llatí i llengües romàniques, en canvi, proporcionen altra informació d’interès, com ara noms de persones i de llocs, dates, preus, etc. ―allò que a vegades no es troba en les fonts hebrees, sobretot en les responsa. Tot això pot veure’s en els arxius de les cancelleries reials o dels notaris. De la mateixa manera, només amb aquestes fonts es pot saberles relacions que establien cristians i jueus, per exemple, o com es comportaven els cristians amb els jueus.
Un altre fet pel qual no poden ignorar-se certes fonts i, per tant, s’han d’estudiar en la seva totalitat és que, en realitat, tot el que se sap dels jueus ―o de qualsevol altra comunitat medieval― fa referència a les classes altes ja que la majoria de la massa era analfabeta i no se’n...