Junts podem canviar el món

Junts podem canviar el món 
Xavier Baraza 
 
No acostumo a escriure com a regidor d’un ajuntament ja que considero que la meva vessant 
professional i, sobretot personal, ha d’estar allunyada de la política; no obstant, avui necessito 
parlar  de  la gent  amb  capacitats  diverses,  aquelles persones  que  no  són  diferents  sinó  reals, més reals que molta de la gent amb la que ens toca tractar al llarg d’un dia qualsevol. I això, 
malauradament,  ara  per  ara,  no  ho  puc  deslligar  d’aquesta  condició  de  polític  municipal, 
encara que persona i professional. 
 
El cap de setmana passat vaig tenir la sort de participar com a voluntari a la XI Festa per una 
Societat Inclusiva del Garraf que va tenir lloc a Cubelles, segurament el projecte més personal i 
il∙lusionant que  vaig  iniciar  quan  encapçalava  la  Regidoria  d’Ensenyament.  Ara,  un  cop 
celebrada,  puc  dir  amb  satisfacció,  que  aquesta  aposta  va  ser  la  més  encertada  d’aquell  poc 
més d’un any com a regidor d’Ensenyament. 
 
No  vull  parlar  de  política  però  cal  recordar,  que  aquest  dia  de  festa  no  va  ser  més  que  la posada en escena de molta feina, però que la feina de debò s’ha de fer durant els 365 dies de 
l’any;  tots  ells,  sense  vacances,  i  que  les  ànsies  de  protagonisme  i  de  rèdit  polític  s’han  de 
deixar a casa quan es tracta d’aquest col∙lectiu. 
 
A  nivell  personal,  aquesta  festa  m’ha  permès  adonar‐me,  en  poc  més  d’unes  hores,  que  la 
inversió  d’una  abraçada,  d’un  somriure  o  d’un  senzill  “ei  què  tal?”,  ..., retorna  un  món  de 
sensacions  positives,  de  ganes,  d’il∙lusions,  de  vida  ...  Aquest  és  el  motiu  pel  que  avui  parlo 
d’ells  amb  admiració  i  em  sento  amb  l’obligació  de  donar  una  mica  més  de  visibilitat  a 
aquestes persones a través d’aquest petit espai que tinc en aquest diari. Gràcies. 
 Per elles, per aquestes persones amb capacitats diverses, es pot treballar en tots els àmbits de 
la societat i, la inclusió, justament, en això consisteix. Però, al meu entendre, hi ha tres àrees 
de les que depèn i molt la seva inclusió real: l’ensenyament, el treball i l’esport. I sobre aquests 
tres àmbits vull fer una petita reflexió personal. 
 
A l’ensenyament és on la inclusió ha estat una exigència progressiva de la societat, un espai on, tradicionalment, s’ha portat a terme la inclusió de tots els exclosos, sense marginació, tractant‐
los com les persones que són, fent‐los partícips d’un espai on ells també tenen cabuda. No en 
va, la formació en valors permet el tractament dels diferents com a iguals, èxit que persegueix 
una veritable societat inclusiva.  
 És per això, que em costa entendre que el pressupost en ensenyament no només no augmenti 
sinó que experimenti retallades sistemàtiques, retallades que estan afectant, com sempre, als 
més dèbils. I entre aquests estan aquestes personetes, referint‐me als nens i a les nenes, que 
veuen  com  l’administració  decideix,  per  exemple,  treure  les  subvencions  de  menjador  que 
permet disposar dels vetlladors que necessiten o retallar el professorat necessari per mantenir una Unitat de Suport a l’Educació Especial.  
 
Quan estem a l’edat escolar, la inclusió té dificultats però encara ens ensortim prou bé gràcies 
a l’esforç dels professionals de l’ensenyament, que van un pas més enllà dels mínims que se’ls 
hi  demanen  per  contracte.  El  problema  important  està  en  el  dia  de  després,  quan  toca  la incorporació al món real, fora de la protecció d’una escola i, en la mesura del possible, fora de 
la protecció familiar. És aquí on tenim molt camí a córrer, inclusió significa normalitat, i quan 
hom acaba l’etapa estudiantil, amb més o menys fortuna, la normalitat passa per treballar, per 
incorporar‐se al mercat laboral, en busca de la major autosuficiència possible. I aquí fracassem ...