Kopo

LA GUERRA DE CUBA I LES FILIPINES Els antecedents: la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) Havia començat el 10 d'octubre de 1868 al crit de «¡Viva Cuba libre!», anomenat «Grito de Yara» per la població on tingué lloc. Es reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació colonial a què Espanya l'havia sotmesa. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç d'aglutinar totsels cubans, però difícil de controlar per les especials característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Els insurgents, de majoria criolla, eren essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de l'abolició de l'esclavatge; els conreadors de canya de les províncies occidentals, en canvi, formaven una oligarquia identificada amb les autoritatsespanyoles. Les accions se succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general Martínez Campos i fou signada la pau de Zanjón, que atorgava als nacionalistes un indult, una certa autonomia administrativa i la possibilitat d'enviar diputats a les Corts. El capitost nacionalista Antonio Maceo rebutjà la pau, i la lluita continuà fins el 1880. Malgrat això, la treva fouefectiva fins el 1895, que començà la guerra d'independència. La pau de Zanjón significà també l'inici de les grans inversions nord-americanes a l'illa. Causes de la independència 1. Manca procés descentralitzador per dotar Cuba d’òrgans de poder representatius + pressió sectors més espanyolistes. Les úniques mesures durant el govern llarg:  Abolició de l’esclavitud  Representació dels cubans enel Parlament espanyol 2. Política fortament proteccionista. Espanya imposava a Cuba forts aranzels proteccionistes per dificultar el comerç amb els EUA, principal comprador de productes cubans. José Martí, a través del Partido Revolucionario Cubano i amb l'ajut de Máximo Gómez i José Maceo, coordinà un nou aixecament general, que fou iniciat amb el "Grito de Baire" el 24 de febrer de 1895. Elgovern, presidit per Cánovas, va respondre enviant un exèrcit a Cuba (amb el general Martínez Campos al capdavant). Els insurrectes tingueren a favor d'ells l'opinió pública nord-americana i llatinoamericana en general i, a l'interior de Cuba, l'ajut dels negres i els mestissos (gairebé el 50% del total de la població de l'illa), perquè el programa dels independentistes comportava la igualtat deraces. La rebel·lió arrelà particularment a les províncies orientals i després es va anar extenent a la part occidental. Mal armats, tot i les adquisicions d'armes a l'exterior, particularment als EUA, però amb prou homes, els insurrectes començaren una guerra de guerrilles (emboscades, l'hostilització de combois, atacs als béns dels partidaris d'Espanya, incendi d'ingenis, etc). Les tropesespanyoles, bé que molt superiors en nombre, en armament i en instrucció, havien d'assegurar alhora la protecció de les ciutats, dels combois, de les vies de comunicació i àdhuc de la propietat privada de personatges influents, i perseguir les partides insurrectes. Allò que afeblí i delmà les tropes espanyoles no foren els combats, sinó les condicions penosíssimes de la lluita en una regió tropical, ambescassos ferrocarrils i pèssimes vies de comunicació, en una semijungla hostil, i les malalties. Hom ha escrit que l'any 1897 el total de morts espanyols era de 32 500,

14 500 dels quals havien estat víctimes del tifus i de la disenteria, 7 000 de la malària i 6 000 de la febre groga. Martínez Campos va ser substituït per Valerià Weyler, decidit a utilitzar mètodes més contundents, com lesreconcentraciones. Aquestes consistiren en reunir la població rural de l’occident i del centre de l’illa en els nuclis on hi havia guarnició espanyola. Això va permetre un cert avanç espanyol però va provocar una gran mortalitat de civils a causa de la fam i de les epidèmies. Després de l’assassinat de Cánovas (1897) el nou govern liberal va provar a la desesperada una estratègia de conciliació: ...