kscvjnsdk

Poemes d’Àngel Guimerà
MORT DEL JOGLAR
Avui a l’eixir l’albada
en la golfa del castell
ha passat a millor vida
el joglar del senyor rei.
Era guerxo i ranquejava
geperut i tremolenc,
camatortab peus de pinya:
tant de bé com li ha fet Déu!
Sobre el llit de quatre fustes
com s’ha pogut se l’ha estès
ab ses robes virolades
guarnides de cascavells.
Li han dut als peus la viola;
duesatxes li han encès
i una monja compassiva
d’una sarja l’ha cobert.
Escala amunt van les dames,
els patges i els cavallers;
vora el mort tot el sant dia
valga’m Déu quin xerroteig!
«Aixequeu-li elvel, germana;
volem veure l’estrafet.»
La monja té els ulls en terra,
i les pregàries segueix.
Totes les mans van a alçar-lo,
mes cap gosa moure un plec,
que sembla un mort que respiri
i moguiels ulls sota el vel.
De cop truquen a la porta:
hi ha ab ses maces dos macers;
gran remor per les escales:
«Feu-li pas al senyor rei!»
Quin brandar de flocs i plomes!
El trespol coms’estremeix!
Quan el rei petja la cambra
dringuen tots els cascavells.
«Au, mon joglar, que ja és hora!»
Com riuen els palauers!
«Sóc ton rei; desperta, vine;
ventre a terra com llebrer!
Ton rostre ab airede xupa
deixa’m veure un cop només.»

I ab la punta de la daga
el drap de sarja li ha tret.
Mes tothom fa un pas enrera
i ha parat el riure en sec:
de la mort ab les besades
el joglar s’hatornat bell.
Rulls d’or ses galtes enronden;
té els ulls cots ab llanguiment;
sembla ab cara de martiri
Jesús baixat de la creu.
Fit a fit el rei se’l mira
i en la gola té un gemec:
els recordsdels temps ditxosos,
ai, que tristos que ara els veu!
La diada en què va asseure’s
en la cima del poder,
el pas per viles caigudes,
la gatzara dels torneigs,
la nit de ses esposalles,
dels seusfills el naixement,
tot per sobre d’un cadavre,
ja al lluny, que trist li apareix!
Poc a poc el rei se’n torna,
el cap baix, com un ullprès;
com fantasmes en silenci...
tota la cort el...