La Ben Plantada 1
Guarda't, guarda't, admiració meva, d'empényer‐me a lirisme, quan em cal tractar de la
figura de la Ben Plantada. Ni a comparances et donis ni els mots imprecisos i prestigiosos,
apel·ladors fàcils a la suggestió fàcil, et sàpiguen temptar. No cantis res, no exaltis res, no
barregis res. Defineix, compta, amida. Poguessis dir com Stendhal, foll no obstant de passió
per l'església de Sant Pere de Roma, en començar‐ne la descripció: “Voici des détails exacts.” Heus ací, doncs, detalls exactes. La Ben Plantada té un metre vuitanta‐cinc centímetres
d'alçària. De terra a la cintura, un metre vint‐i‐cinc; seixanta centímetres de cintura enlaire.
Entorn d'aquesta inicial desproporció feliç s'agrupen en tota la resta les més escaients
proporcions. Així el peu no és massa menut, però fi i vivent en tota l'extensió, del taló a la punta. Els turmells semblen tal volta una mica amples, però és que la mitja blanca afavoreix.
En el caminar s'endevinen els genolls, rodons, poderosos i perfectes. I el problema d'ajuntar les llargues viatjadores extremitats amb el tronc que reposa, sembla resolt per l'arquitectural
natura, segons un amagat subtil artifici com el que el Renaixement va trobar amb la invenció
dels que s'anomenaren “duomos”.
El tronc, doncs, generós i del tot hel·lènic, hauria estat excessiu l'any 1909; però
s'escau d'acord plenament amb les modes blanes, folgades, clàssiques, harmoniossísimes del 1911. Els braços són llargs: ben plens arran de l'espatlla, minven dolçament; lluny del defecte
dels de la ballarina russa Trouhanova, que són tan amples vora l'aixella com vora la mà. Les de la Ben Plantada, de mans, no les lloaríem d'aristocràtiques certament; perquè són amples i un
poc bastes, el bust és ple de dignitat, no exempta d'un semblant de dolça fadiga, també ...
Regístrate para leer el documento completo.