La Ben Plantada 1

II. DE
LA
FIGURA
I
CONDICIONS
DE
LA
BEN
PLANTADA



Guarda't,
guarda't,
admiració
meva,
d'empényer‐me
a
lirisme,
quan
em
cal
tractar
de
la

figura
 de
 la
 Ben
 Plantada.
 Ni
 a
 comparances
 et
donis
 ni
 els
 mots
 imprecisos
 i
 prestigiosos,

apel·ladors
 fàcils
 a
 la
 suggestió
 fàcil,
 et
 sàpiguen
 temptar.
 No
 cantis
 res,
 no
 exaltis
 res,
 no

barregis
 res.
 Defineix,
 compta,
amida.
 Poguessis
 dir
 com
 Stendhal,
 foll
 no
 obstant
 de
 passió

per
l'església
de
Sant
Pere
de
Roma,
en
començar‐ne
la
descripció:
“Voici
des
détails
exacts.”
Heus
ací,
doncs,
detalls
exactes.
La
Ben
Plantada
té
un
metre
vuitanta‐cinc
centímetres

d'alçària.
 De
 terra
 a
 la
 cintura,
 un
 metre
 vint‐i‐cinc;
 seixanta
 centímetres
 de
 cintura
 enlaire.

Entorn
 d'aquesta
 inicial
desproporció
 feliç
 s'agrupen
 en
 tota
 la
 resta
 les
 més
 escaients

proporcions.
 Així
 el
 peu
 no
 és
 massa
 menut,
 però
 fi
 i
 vivent
 en
 tota
 l'extensió,
 del
 taló
 a
 la
punta.
Els
turmells
semblen
tal
volta
una
mica
amples,
però
és
que
la
mitja
blanca
afavoreix.

En
el
caminar
s'endevinen
els
genolls,
rodons,
poderosos
i
perfectes.
I
el
problema
d'ajuntar
les
llargues
viatjadores
extremitats
amb
el
tronc
que
reposa,
sembla
resolt
per
l'arquitectural

natura,
segons
un
amagat
subtil
artifici
com
el
que
el
Renaixement
va
trobar
amb
la
invenció

dels
que
s'anomenaren
“duomos”.

El
 tronc,
doncs,
 generós
 i
 del
 tot
 hel·lènic,
 hauria
 estat
 excessiu
 l'any
 1909;
 però

s'escau
d'acord
plenament
amb
les
modes
blanes,
folgades,
clàssiques,
harmoniossísimes
del
1911.
Els
braços
són
llargs:
ben
plens
arran
de
l'espatlla,
minven
dolçament;
lluny
del
defecte

dels
de
la
ballarina
russa
Trouhanova,
que
són
tan
amples
vora
l'aixella
com
vora
la
mà.
Les
de
la
Ben
Plantada,
de
mans,
no
les
lloaríem
d'aristocràtiques
certament;
perquè
són
amples
i
un

poc
 bastes,
 el
 bust
 és
 ple
 de
 dignitat,
 no
 exempta
 d'un
 semblant
 de
 dolça
 fadiga,
 també
...