la cenicienta

WENDY ATACA
Ha estat una nit de futbol.
El Barça ha perdut per un a tres i els carrers
s’han omplert de cares llargues, depressió, frustració i ràbia blaugranes.
I aquí és on ha d’intervenir lapolicia, perquè
tot sovint la frustració i la ràbia, tant si són blaugranes com de qualsevol altre color, es converteixen
en violència i víctimes.
Ja fa hores que el cotxe número 304 ha sortit
dela comissaria de Sarrià-Sant Gervasi i volta pels
carrers de la zona noble de la ciutat.
Xalets modernistes convertits en clíniques, o en
seus d’agències de publicitat, o mansions sinistresaïllades per murs infranquejables, escoles d’elit en
edificis de disseny, restaurants de moda.
Fins ara no hi ha hagut gaire feina. Un cotxe
aparcat que tenia les claus posades al pany de la
porta, unainvitació per a qualsevol desaprensiu
perquè hi entri i se l’endugui tranquil·lament. Hi
ha gent molt despistada. S’ha de localitzar el propi1

etari, trucar-li, portar-li les claus. Després, haestat
un home estirat al terra, que semblava mort però
només era enamorat i borratxo. Una ambulància se
l’ha endut cap a urgències, en prevenció d’un coma
etílic. I una parella que discutia a crits,bracejant de
tal manera que feia pensar en la imminència d’una
agressió física. En aquests casos, hi ha ordre d’intervenir amb energia i sense concessions perquè hi
ha un excés d’assassinats dedones a càrrec dels seus
companys sentimentals. «Un moment, què passa
aquí?» Al final, res. Com diu la mare de la Wendy:
«Bah, rutina».
Condueix la Wendy i el Roger calla, morrut,
i mira per lafinestra del cotxe, embolicat en un
silenci espès que posa de manifest el dolor de la
seva ànima turmentada.
La Wendy pensa, com sempre, que la relació
és força incòmoda.
Temps enrere, no fa gaire,el Roger i ella mantenien una mena de relació sentimental, no res seriós,
podríem dir que eren més que amics i menys que
nòvios. Aleshores, la Wendy corria al darrere del
Roger i ell es feia...