la censura en el franquisme

LA CENSURA EN EL FRANQUISME

CONTEXTUALITZACIÓ
Durant aquells anys Espanya va patir una censura, que és quan l’Estat s’aprofita
del l’autoritat que té per a controlar la llibertat d'expressió tant dintre del
territori com el que arribava de l’exterior. Aquesta censura es trobava en
diferents àmbits, principalment en cine, teatre, premsa, literatura i música,
l’obra feta per a aquestshavia de ser revisada abans de la seva publicació,
sobretot si hi havia contingut eròtic, contra la pàtria,...

Exemple de la censura que es feia de l’exterior

ELS SETZE JUTGES
“Els Setze Jutges” va ser un grup de cantants catalans que reivindicaven contra
Franco. Aquest grup va ser fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei
Margarit i Josep Maria Espinàs. El seu nom prové del'embarbussament "setze
jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat".
L’objectiu principal dels cantants era impulsar el moviment de la Nova Cançó i
normalitzar i defensar l'ús del català interpretant cançons contemporànies en
aquesta llengua. A causa de la censura les cançons reivindicatives no tenen un
missatge directe sinó que estava amagat a partir de metàfores,... per tal de que
els no parlants dela llengua no arribessin a entendre el significat real.
Varen començar amb cançons pròpies i versions de cantants francesos,
especialment Georges Brassens, un dels màxims exponents de la cançó
protesta. Posteriorment, més intèrprets van anar incorporant-se al grup com
Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit,
Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, MartíLlauradó, Maria Amèlia
Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís
Llach, Raimon i Rafael Subirachs. Els primers membres, com Miquel Porter i
Moix o Josep Maria Espinàs, pensaven retirar-se quan apareguessin cantants
professionals.
A la fi de la dictadura, l’any 1968 el grup es dissolgué.
El 13 d'abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre laMedalla
d'Honor del Parlament de Catalunya.

LLUIS LLACH

Lluís Llach i Grande és un intel·lectual, músic,
cantautor i escriptor català. Va néixer el 7 de maig
del 1948 a Girona i va ser l’últim component dels
Setze Jutges. Se’l considera un dels capdavanters
del fenomen de la Nova Cançó.
Va ser perseguit pel franquisme, als anys setanta
va haver d'exiliar-se un temps a París. Entreel 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discos. La
seva
cançó
més
popular
i
més
compromesa, L'estaca (1968), fou adaptada com
a himne pel sindicat polonès, i també es va
convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió
Esportiva Arlequins de Perpinyà i de la Revolució
de Tunísia del 2011.
El
2011
va
crear
la Fundació
Lluís
Llach al Senegal. El seu llibre Memòria d'uns ullspintats fou un dels més venuts de l'any 2012. És un
dels fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana.

VIATGE A ÍTACA

I
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

Quan neixes és quan comences el viatge, i que has
viure-la, tenir-ne experiències i aprendre’n i esperar
que sigui llarg.

has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que elcamí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades,

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

Esperar que sigui molt llarga. Conèixer
coses desconegudes i de altres persones

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Tingués en compte que al final moriràs però tot i així no
ho vulguis abans del que et toca

Has d’arribar-hi, és elteu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

Es millor morir de vell quan ja has rebut tots els
coneixements que t’ha donat la vida sense res a
canvi

sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.

Si no...