La crida del salvatge - jack london

LA CRIDA DEL SALVATGE per Jack London

Capitul 1 - Un món nou primitiu

Buck es un gos de rasa gran, una mescla de sant bernat i pastor escosses, que a viscut els seus quatre anys luxosament a ca el jutge Millar.
Un dia aixo canvia radicalment per a Buck, que prompte es veu segrestat per un dels ajudants de jardí de la seva pròpia casa. Buck es venut a un desconegut de jersei vermell que elmaltractarà i li marcarà la seva superioritat a cop de garrot.
Desprès de un temps de maltractes es revenut, aquest cop passa a mans de Perault, i es enviat junt a altres gossos amb vaixell fins al àrtic.

Fragment elegit:

"A mesura que passaven els dies, arribaven altres gossos, uns en caixes i d'altres lligats amb cordes, alguns dòcils i d'altres furiosos i bordant com havia arribat ell;i va veure com absolutament tots se sotmetien a l'autoritat de l'home de jersei vermell.
Una vegada i una altra, mentre observava tots aquells brutals espectacles, aprenia més a fons la lliçó: un home amb un garrot imposava la llei, era un amo a qui calia obeir, bé que no necessàriament afalagar. "

M'ha agradat aquest tros per la personalitat que li posa'n a Buck, es gos regalat, tot un rei acasa seva, però contra tot pronostic s'adapta amb rapidesa a tots els impediments que li sorgissen, parla'n de un gos em pareix un tant ridícul però però mira'n-ho com a un rasgo en la personalitat de una persona u trobo admirable. Sobretot m'ha agradat la última frase (un amo a qui calia obeir, bé que no necessàriament afalagar), per la mateixa raó de abans, trobo que es una postura admirable iuna de les millors maneres per afrontar algunes situacions.

Capitul 2 – La llei del garrot de l'ullal

La seva nova vida d'en Buck no es gens còmoda, ni segura, mes be tot el contrari, a cada moment a de estar alerta, pues la seva vida depèn de cada moviment que doni. La gent i els gossos amb qui compartís escenari son cruels i salvatges, no coneixen mes llei que la del garrot i de l'ullal.Buck aprèn amb facilitat a evitar les baralles, de les quals no se sol sortir ben parat.
Es agafat com animal de tir, cosa que fereix el seu orgull, però prompte d'adapta a la situació i es convertís en un del gossos mes apreciats del seu grup.

Fragment elegit:

"La tenda, il·luminada per una espelma, resplendia càlidament enmig de la planúria blanca; i quan Buck, com la cosa més natural delmón, va entrar-hi, tant Perrault i com François van bombardejar-lo amb tot de renecs i estris de cuina fins que, recuperat de la seca sorpresa, va fugir ignominiosament cap al fred de l'exterior. Bufava un vent glaçat i punyet que tallava i que li mossegava sense miraments l'espatlla ferida."

No m'agrada gaire cap fragment d'aquest capitul, però com tampoc m'ha desagradat cap especialment, heelegit aquest on es descrivissen els sentiments de Buck.
Per el meu gust el autor li podria traure molt mes partit a la situació, no m'agrada com la descrit, però si la situació: Buck esta desconcertat, tot a la seva vida a fet un gir de tres-cents seixanta graus, acaba de rebre una pallissa i a mes a mes es troba que els seus amos el rebutgen fen-lo fora de la tenda. El pobre gos es troba abatuti confús, no esta acostumat a n'estos trajectes.

Capitul 3 – La bèstia primitiva dominant

El protagonista s'adapta amb rapidesa al seu nou entorn, i aixo significa tornar a les actituds primitives que el temps domesticat havia enterrat.
Buck sempre havia evitat les baralles, inclús amb Spitz, el lider del grup amb qui havia demostrat tenir una paciència grandiosa. Però una nit Spitz li vaprendre el cau i Buck no va resistir mes i es va llançar contra ell. Si no hages set per la imminent arribada de uns gossos salvatges algun dels dos hages caigut a la baralla. La lluita amb els salvatges els va deixar malparats i sense apenes provisions els esperava un dur viatge fins al seu destí. I així va ser, el viatge va ser dur i amb moltes dificultats. Els gossos que sempre havien obeït...