La Decadència.

Tema 10.- LA DECADÈNCIA

1. Problemàtica de la «Decadència»
El període d’història lideraria que hom ha anomenat Decadència -inicis del segle XVI fins a les darreries del segle XVIIII es troba estretament lligat a factors estructurals -històrics i culturals- que van condicionar i possibilitar la seva formació i evolució.
Factors Històrics:
a) Alguns autors indiquen que la decadència de laliteratura culta en català ja comença a gestar-se en el moment de la unió del Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya amb el casament de Ramon Berenguer IV i Peronella ( 1137 ). Que donarà pas a la Confederació Catalano-aragonesa, on cada territori o regne tindrà els seus propis furs i costums, la qual cosa la debilita des del punt de vista d’unitat nacional. Castella en canvi, aplicava les seuslleis i normes a tot aquell que conquistava i per tant era vista sempre com una unitat.
b) La desaparició de la dinastia catalono-aragonesa, una vegada mort sense successió Martí l’Humà, va suposar l’aparició de la dinastia dels Trastàmara en l’escena de la política de la Corona d’Aragó amb motiu del Compromís de Casp (1412). L’adveniment dels Trastàmares venia acompanyat de la introducció delcastel1à com a llengua de cort. El regnat de Ferran I d’Antequera contribuí a la vinculació de la Corona catalano-aragonesa a la Corona de Castella.
c) La unió de Castellà i Aragó amb el casament ( 1469 ) dels Reis Catòlics ( Isabel I i Ferran II ) suposa la la decadència política de la Corona d’Aragó amb l’assentament de les bases d’una forma de govern cada vegada més centralista.
d) Eldescobriment d’Amèrica (1492 ) suposa que el centre del món es desplaça de la mediterrània ( dominada per la Corona d’Aragó ) cap al nou món dominat per Castella. De fet els habitadors de la corona d’Aragó són tractats igual que els estrangers a l’hora de fer negocis a Amèrica, que és propietat en exclusiva de Castella.
e) L’entrada de la dinastia de la casa d’Àustria amb Carles I ( 1519 ) significàque el conreu públic i l’ús de 1'idioma català a la Cort i als organismes rectors va anar minvant al mateix temps que la noblesa catalana s’incorporava als designis imperials de les monarquies de Carles I i Felip II. L’aristocràcia s’aniria castellanitzant, a més, a través dels seus entroncaments familiars, tot i que el català era usate cercles familiars i privats. De fet, el català encara varomandre com a llengua oficial fins el Decret de Nava Planta (1716); cal afegir, però, que ja havia perdut relleu en la vida social.
El català deixa de ser paulatinament llengua de cort en un moment -el segle XVI- en què la literatura i la cultura adquireix un to i un caràcter marcadament àulic i cortesa. Es produí una desconfiança en el comeu de la llengua com a mitja d’expressió literària.
Lagent de lletres emigrà amb l’aristocràcia a la recerca de càrrecs, prebendes i mecenatges. A la vegada, el centralisme polític, administratiu i religiós dels Àustries tendia, com és lògic de suposar, a un unitarisme lingüístic
Els literats que seguiren escrivint en català es trobaven molt condicionats per la nova situació històrico-cultural. En principi, existia un enlluernament davant les lletrescastellanes del Segle d'Or. Això provocà un mimetisme anorreador de les pròpies formes i solucions artístiques. Per una banda, la tradició literària catalana deixa d’ésser quelcom viu, dinàmic i renovador, de tal manera que es van fossilitzar les influències medievals, que no van ser superades. En segon lloc, i com a conseqüència d’això esmentat, s’assimilaren malament les noves ideesrenaixentistes.
La crisi de La Corona d’Aragó i de les seves institucions durant el període dels Àustries va ser, sobretot, d’adaptació a un nou temps històric: la feblesa de l’esperit nacional quedava palesa en la minva del conreu literari de la nostra llengua.
Al llarg d’aquesta etapa històrica, es produïren una sèrie de fets de gran transcendència en l’ordre polític i social, els quals influïren de...