la dialectica hegeliana


Introducció al pensament contemporani


La dialèctica hegeliana i els seus tres moments interiors: significació de cadascun d’ells i avaluació del conjunt dialèctic

La dialèctica és una categoria essencial de la filosofia de Hegel. És constitutiva de la raó humana i reprodueix en el pensament les oposicions que es donen en la realitat objectiva, de manera que la dialèctica no es basa enil·lusions creades pels mecanismes de la raó sinó que respon a la realitat mateixa (realitat que és allò racional, tot allò no arbitrari en les manifestacions de l’esperit).
La dialèctica és procés, moviment, el progrés transformador de la realitat mateixa. En aquest procés Hegel distingeix tres moments que el formen i que es poden formular de diverses maneres. El primer moment és la immediatesa,la simplicitat, l’ésser en si. En aquest ésser hi ha continguda de manera inconscient una contradicció interna, la seva negació, que en exterioritzar-se –en prendre consciència– dona lloc al segon moment. És una escissió en el sí de l’ésser que no ve per quelcom exterior, de manera que l’ésser conté el no-res. D’aquesta negació de l’ésser –la seva contradicció que es fa explícita–, se’n pot dirtambé alienació, estranyament o per a si. Aquests dos moments oposats es veuen “superats” en el tercer moment, que és la seva reconciliació o mediació, que reté la negació i alhora s’eleva per damunt d’aquesta. Per damunt de l’ésser i el no-res hi ha l’esdevenir, instància mediadora que recull en el seu si els dos moments anteriors i els supera (en si – per a si). Aquest tercer moment dóna lloc aun nou en si, que es desenvoluparà amb el mateix procés dialèctic.
Així, Hegel sosté que cap cosa és tan sols ésser, també és negativitat, ja que es constitueix per la relació amb les coses que no és. Quelcom que fos només ésser seria quelcom no determinat, i per tant impensable. Allò positiu conté en sí mateix allò negatiu corresponent, de manera que és el que és en relació amb l’altre (el bé ésbé respecte el mal, la vida és la tensió contínua amb la mort).

Amb aquest procés de tres etapes Hegel descriu la història de la humanitat fins a arribar a l’Esperit Absolut, i és aplicant aquesta concepció de la dialèctica que pot desenvolupar el seu bast pensament afirmant haver assolit el Saber Absolut i que la Raó ha assolit la seva ultima forma.
En Hegel es dona una irrupció de lahistòria en la filosofia, i també el desenvolupament d’una manera d’entendre la veritat que trenca els esquemes tradicionals des de la lògica d’Aristòtil (no és un trencament real). A la Fenomenologia de l’Esperit Hegel diu: “La veritat és el tot. El tot, però, no és més que l’essència que es perfecciona en el desenvolupament”. El tot, doncs, és històric. La veritat es va desplegant històricament. Noexisteix cap veritat ni raó eterna, ja que es van formant en l’esdevenir. L’únic punt de referència fix és la història, que és canvi, moviment dialèctic.
Respecte aquest caràcter dialèctic de la veritat, a la Ciència de la Lògica explica que la veritat no és la indistinció entre l’ésser i el no-res, sinó que son absolutament diferents però alhora inseparats i inseparables. Immediatament cada undesapareix en el seu oposat. “La seva veritat és aquest moviment de l’immediat desaparèixer de l’un en l’altre: l’esdevenir; un moviment on tots dos son diferents però per mitjà d’una diferència que al mateix temps s’ha resolt immediatament”.
Hegel diu a la primera de les dotze tesis d’habilitació de 1801: “La contradicció és la regla del vertader; la no-contradicció, del fals”. Amb aquesta afirmaciótransgressora anticipava la seva concepció dialèctica de la veritat. Malgrat la radicalitat de la frase, la idea que vol transmetre és que la realitat és més complexa del que sembla a simple vista, i que ni l’estatisme ni el simplisme del sentit comú no són capaços de conèixer-la. La realitat no és allò que se’ns dona immediatament (l’aparença), sinó que és dialèctica, històrica. Les coses no...