La doctrina del xoc

Agafant com a base el llibre de Naomi Klein, La doctrina del xoc1, el meu assaig ha estat dividit en tres parts. Primerament, faré referència al concepte mateix que dóna nom al llibre, és a dir, el xoc, per explicar darrerament exemples d’aquest. Seguidament, com aquest xoc ha sigut implantat en gran part de països, però sols centrant-me en el cas d’Amèrica Llatina, per acotar el marc geogràfic,i dins d’aquesta els exemples més exemplificatius. I per concloure, basant-me en la definició mateixa de la teoria de Friedman intentar explicar per què crec que no és certa la seua premissa.
El concepte de xoc, segons Klein, serveix per descriure la situació en què una persona o un país es queda al rebre un trastocament que canvia alguna de les bases de la seva societat. Es considera un xoc,quelcom tipus de guerra, crisi, o cataclisme. I com alhora, aquest estat de xoc serà reforçat amb més xocs, o com alguns s’han referit, “curat” amb la teràpia del xoc. Aquest concepte va de la mà de la difusió o propagació de la doctrina neoliberal. Els seus defensors, veuran en les situacions de xoc impactant en algunes societats, el marc perfecte per aplicar les teories de lliure marcat, el quees coneix con l’estratègia Friedman2. L’autora, basant-se en la posada en pràctica d’aquests xocs, estableix una divisió trinaria d’aquest. D’una banda, el xoc polític, o la necessitat de que les persones que estan en el poder apliquen les teories neoliberals. En aquest punt, hauríem de pensar en l’estructura d’adoctrinament que es desenvolupa a l’Escola de Chicago o la Universitat Catòlica deSantiago, per a la proliferació de les teories de Friedman, i la construcció d’una elit dirigent impregnada d’aquestes idees.
Al xoc polític li segueix, o li deriva, el xoc social, aquell en el que s’intenta controlar -diríem o canviar- una situació determinada dins d’un Estat. De quina forma? Amb el control violent de la pròpia societat. Per exemple trobem els casos de les dictadures que sorgeixenarran el desmantellament d’un govern legítim. El xoc social violent se’n deriva de l’oposició social a les mesures econòmiques neoliberals.
Per últim trobem el xoc econòmic, que representa el darrer objectiu del neoliberalisme, és a dir, l’aplicació de les teories del capitalisme fins les últimes conseqüències del lliure mercat.


Enunciades les diverses formes de xoc que deriven del’aplicació de les teories neoliberals, m’agradaria sostenir que, tot i que la divisió es realitza per donar una explicació clara de com van ser aquestes teories als diversos estats del món pels que es va expandir, el xoc en sí, és un mateix, un xoc de primer polític, amb la recerca de Friedman de polítics atrevits que volguessin aplicar les teories a països en crisi. Com aquesta aplicació econòmica éscontestada per la població que es nega a les privatitzacions o a les retallades en els serveis socials, i com els alçament en forma de protesta són silenciats amb repressió. Un xoc directe, del que se’n deriven conseqüències que a la fi, canvien durant un temps o reedifiquen les estructures polítiques, econòmiques i socials de certs Estats.
Un aspecte clau en la onada d’aquestes idees neoliberals vaser el seu primer laboratori de prova, o el que és el mateix, el desenvolupament de les teories en Amèrica Llatina. Per què Amèrica Llatina i no altre lloc per a la comprovació i aplicació d’aquesta ideologia? Durant els anys 50, en què s’estava dissenyant i creant la nova doctrina, constituïa realment la doctrina antagònica la que estava en el seu punt màxim. Els enemics del neoliberalismeprenien diverses formes, pel que fa al keynesianisme en EEUU, la socialdemocràcia a Europa i el desenvolupisme al Tercer Món, però totes aquestes, controlaven l’escena política i econòmica. Fou l’època de major depressió per a aquest sector o el que s’arribà a dir, la fi del laissez-faire. Al Con Sud, el desenvolupisme gaudia d’èxit amb les polítiques dirigides. Serà paradoxalment en aquest context...