La educacion infantil

La primavera àrab ha posat en evidència una de les seves característiques socials, política i econòmica més important en els països àrabs: la seva joventut. L’edat mitjana a Tunez es de 29 anys, comen el Líban i en el conjunt de la població mundial, però a Palestina és de18 anys, a Jordània i Síria de 21 anys, a Egipte de 24 i Argèlia i Marroc de 26 anys.
També ha posat de manifest l’exclusióque pateixen aquests joves en tots els àmbits socials, econòmics etc malgrat ser una major part de la població. La realitat que determina el present i el futur d’aquests països i de les seves relacionsamb els seus veïns països europeus és la doble exclusió dels joves(el 70 % de la població son menors de 30 anys)
A més es tracta d’un sistema d’exclusió cada vegada menys educativa(l’escolaritzacióprimària i secundària inferior és pràcticament universal, i les dones son la majoria de casi tots els nivells educatius) però sobretot laboral(només una de cada tres dones en edat de treballarparticipa en el mercat del treball i una de cada tres està desocupada; la desocupació entre les dones és típicament el doble que entre els homes, i entre els joves el doble que entre el conjunt de lapoblació activa).
L’exclusió per etapes conviu amb un creixent accés a la formació(l’educació primària i la secundària inferior estan pràcticament generalitzades)i a la informació(a més de la televisió, lapenetració d’internet és cada vegada major i fins el 80% dels joves en les zones urbanes d’alguns països afirmen utilitzar internet a diari)

La major part d’aquesta generació dels joves de lahistòria dels països àrabs del mediterrani s’enfronten a tota una sèrie de qüestions:
Per una banda s’enfronten a unes perspectives de treball limitades al sector informal(amb nivells salarials ínfims iunes condicions de treball molt precàries. Una educació i formació cada vegada més esteses però inadequades per a les necessitats de treball(tant en els seus propis països com a la resta d’Europa);...