La Gioconda

LA GIOCONDA
Per començar, cal explicar que en aquest comentari ens centrarem principalment en l’obra de Leonardo da Vinci, tot i això cal que expliquem que existeix una altra obra amb el mateix nom que hauria estat pintada per un dels seus deixebles, segurament o Salaï o Francesco Melzi.
Una vegada dit això, cal que fer un anàlisi formal de l’obra. La Gioconda està realitzada sobre fusta deroure mitjançant la tècnica de l’oli, la seva còpia està realitzada amb la mateixa tècnica sobre fusta de nogall. Ambdues obres tenen mesures similars, concretament l’original té una mida de 77cm per 53cm. Da Vinci aplica en aquesta obra la tècnica del sfumato. El sfumato és un efecte vaporós que s’obté per la superposició de vàries capes de pintura extremadament delicades, proporcionant a lacomposició uns contorns imprecisos, així com un aspecte de vaguetat i llunyania. S’utilitzava en els quadres del Renaixement per donar una impressió de profunditat. La invenció d’aquesta tècnica, així com el seu nom, es deuen precisament a Leonardo da Vinci, que la descrivia com “sense línies o vores, en forma de fum o més enllà del pla d’enfocament”. Gràcies a aquesta tècnica Da Vinci va aconseguir unamirada especial i un somriure misteriós que han fet d’aquesta obra, una de les pintures més enigmàtiques de la història. El que pretenia Da Vinci era millorar la tècnica de Masaccio i altres pintors del Quattrocento italià, les representacions dels quals eren vistes com a estàtues perquè no es podia imaginar com es movien o respiraven realment.
Pel que fa el dibuix, podem establir que aquestpredomina sobre el color tot i que a simple vista no ho pugui parèixer. Són en zones com el brodat del vestit o la mà on es veu reflectida la importància del dibuix. Pel que fa al color, l’obra compta amb un to verdós, tot i això aquest no seria el color original de l’obra, sinó que hauria anat adoptant aquesta tonalitat per culpa de els vernissos que hi foren aplicats i la mala conservació de l’obra.Per tant, tot i que da Vinci va utilitzar una paleta de colors més ombrívola que els seus contemporanis, la seva obra hauria estat d’una tonalitat més similar a la de la còpia trobada en El Prado en 2012.
La llum entra per l’esquerra i deixa espais de ombra que ajuden a diferenciar els volums, il·luminant el rostre i les mans. S’aprecia un altre focus de llum en les mans i en el pit, superposantla imatge sobre el fons. A més, el sfumato transmet una suau il·luminació en el pit, el rostre i les mans. El somriure és un clar exemple del joc subtil de llums i ombres.
Cal que parlem també de la composició del quadre. La composició de la Gioconda parteix de dins, tal com passa amb el paisatge del fons. Aquest fet aporta cert misteri a l’obra. A més, da Vinci utilitza un recurs molt originalper la seva època, i és que opta per fer que els dos costes de la cara i del paisatge no coincideixin exactament. La part esquerra del paisatge sembla estar situada més amunt que la part dreta, de manera que depenent de des d’on la miris la pots veure amb una altura i una expressió diferents.
Com ja hem destacat anteriorment, el tractament dels motius resulta enigmàtic. D’una banda, el seusomriure ens sorprèn cada vegada que el contemplem d’una forma diferent, o bé ens pot transmetre un sentiment irònic o potser un sentiment més aviat d’amargura i patiment psicològic. D’altra banda, els seus ulls, al no estar ben definit l’iris, ens desconcerten quan els mirem car ens dóna la sensació de que ens segueix amb la mirada.
El tipus de perspectiva que utilitza Leonardo da Vinci en la Giocondaés l’aèria o atmosfèrica. Aquest mètode produeix una sensació de profunditat en una pintura. El terme fou encunyat pel propi Leonardo da Vinci, tot i això es creu que la tècnica podria haver estat utilitzada en antigues pintures murals grecoromanes de Pompeia. Els pintors italians dels temps de da Vinci utilitzaren el procediment, sent aprofitat en el segle XV per artistes europeus del nord....