la guillotina

LA GUILLOTINA

Un homenet de províncies franceses, després de llegir l'enèsima novel·la sobre la Revolució, es pregunta si aquella gent sabia el que es feia al tallar-li el cap a Robespierre. Tallar, seccionar, separar amb un cop net de fulla de ferro. La multitud exaltada, corejant el nom del jutge o cridant elogis a la mort, una dona grassa amb mocador al cap s'abraça a un captaire sotal'atenta mirada de l'instaurador del Terror. Pensar que la mil·lèsima abans de que caigués el cap, l'il·lustre revolucionari encara maleïa la seva sort o recordava el llit calent de l'última nit amb Ambroise o Lucille. El nostre homenet, amb el llibre entre les cames, veia el retrat del general i intentava imaginar-se el cap rodolant per la catifa de l'habitació. Tenia la pell de gallina. De jovehavia estudiat a l'escola de Dret però ho deixà quan el seu pare va morir i es posà a treballar. "Vull veure l'acta del judici a Robespierre. Vull veure els arguments, els testimonis, la seva declaració...". Així que agafà el primer tren a París, portava només un petit maletí: jersei, galetes, raspall de dents, pinta, loció i la cartera. Sorprenentment, ja que mai havia trepitjat una ciutat tant gran,es movia molt bé entre la multitud que atrafegada com ell caminava ràpidament, fent marxa cap als métros i els busos, les pujades i les baixades, les entrades i les sortides, els carrers i les avingudes. Havia aconseguit un mapa poc detallat de la ciutat que li permetia situar-se a cop de dit d'algun vianant que aturava. El cert és que no sabia on anava però com que feia fred i no es podiapermetre entrar en cap dels molts cafès de la capital, tampoc es permetia aturar-se i caminà, caminà i caminà fins que una de les individus que aturà li feu la següent pregunta: "On va, monsieur?". Ell començà a explicar el seu recent camp d'investigació i ella el guià fins a un petit cafè situat als baixos d'un edifici decrèpit i amb molt poc encant. "Dos cafès au lait i un croissant".
La dona se’lmira bevent amb fàstic un cafè massa calent i dens però mantenint l’atenció, expressada en sobtats cops de cap, assentint enèrgicament. Li regalima el líquid marronós barbeta avall mentre ell, amb la mirada fixa en les engrunes del croissant, li explica amb orgull el motiu del seu viatge. Quan acaba, es fa un silenci mentre la dona somriu i ell tamborineja amb els dits rodanxons la fusta fosca igreixosa de la taula. [Es fa la tarda, ell ha viatjat de nit]. “Sortim! Cal anar a la Biblioteca Nacional!”. El bibliotecari els guia a la secció adequada després de la senzilla demanda dels dos: “Robespierre?”. Llegeixen, prenen apunts, parlen xiuxiuejant, piquen a la taula extasiats amb alguna línia aclaridora... estan segurs d’anar pel bon camí.
Posem que la Biblioteca Nacional de França, ambseu a París, no tanca per la nit. Així, la curiosa parella s’hi passaren la nit, sense menjar, sense cafè, sense cigarrets... amb els ulls fixats en les lletres impreses, aturant-se en retrats desdibuixats del que ara ja podem anomenar “ídol” i del qual no en sabien res de res. Robespierre era una icona, un far, una droga que els estava fent llegir més que mai, però es convertien en autòmatssuccionadors d’informació i aquesta es perdia. A trenc d’alba sortiren perquè a l’homenet ja se li havien escapat unes gotetes de pixum agri i, a ella, les bosses dels ulls l’obligaven a llegir massa sincopadament i perdia el fil cada dues síl·labes (és talment com us ho dic). L’herba del parc se’ls hi aparegué com un matalàs extremadament confortable, de plomes. Els vianants parisiennes, que elpassejaren durant aquell dia, arrufaven el nas davant les dues persones mal estirades, congestionades, retorçades, als peus de la imponent escultura de l’antic i honorable cavaller. Als volts del migdia, un gendarme colpejà suaument la calba de l’homenet que, en obrir els ulls i veure la front clara del guarda, s’aixecà d’un vot i abaixant el cap es disculpà repetidament sense escoltar les advertències...