La Haine
Páginas: 6 (1319 palabras)
Publicado: 23 de abril de 2012
El joc de les vies mortes Apunts a propòsit de La Haine (El Odio) de Mathieu Kassovitz (França, 1995)
Fátima Perelló Departament de Sociologia i Antropologia Social Universitat de València
Esta és un pel·lícula sobre moltes coses. Sobre la violència. Sobre els jocs de poder. Sobre les relacions de dominació entre homes i dones. Sobre les possibilitats de resistència. És també una pel·lículasobre la dificultat de viure. La dificultat de viure en una ratonera. Perquè, ¿què altra cosa sinó és la banlieue parissina de Emeutes en la que viuen els protagonistes d'esta història? Un d'ells així ho afirma en una de les escenes, amb intensitat i transparència. L'espai que habiten, cercat per dimensions estructurals que pressionen cap a la vulnerabilitat i l'exclusió social, és com una menade ratonera, una via morta, que no únicament tanca sinó que a més precipita als seus personatges a una caiguda des d'un edifici de gran altura. Com serà l'aterratge?
El Odio narra fragments de temps seqüencial que concentren les experiències vitals dels sues protagonistes. El relat fílmic s'inicia a les 10:38 i finalitza 24 hores després. La mort d'un jove àrab a mans de la policia és l'excusaexplícita que dona suport al fil conductor de la trama que protagonitzen els tres personatges principals: Saïd, Vinz i Hubert. Saïd, el més jove del grup, és àrab. Vinz és jueu i ha trobat una Magnum amb la que vol venjar el company mort. Hubert és negre i anhela deixar el barri. Immigrants de segona generació, habiten un temps ple d'incertesa. Tenen molt de temps per a no fer res o fer-ho tot.Habiten un espai àrid. Edificis i desert urbà. No són delinqüents, però saben robar. Robar és com anar en bicicleta: mai s'oblida. No saben conduir, però poden fer-li un pont a un cotxe i posar-lo en marxa. Cap a on? Cap a una nova fugida. El barri està dominat per l'apatia. I ells semblen víctimes de l'atzar, de forces exteriors a ells.
No obstant, també hi trobem en la història narrada una certaautonomia de l'acció que vol resistir el cercle infernal de la submissió i de l'exclusió. Una de les manifestacions d'esta resistència, minoritària i a contra corrent, és la representada pel gimnàs de Hubert, una parcel·la on és possible imaginar un futur diferent per als joves del barri. L'altra, central i persistent, és la violència. Es tracta d'una violència primigènia, que cerca com a
FátimaPerello Tomas Página 1 03/01/2006
finalitat atemorir el contrincant i que cal assajar i representar una i un altra vegada. És el que fa Vinz front l'espill del bany de casa seua en el tram de les 10:38, quan el veiem triant una representació de si mateix voluntàriament dura. A vegades, esta violència es torna espectacular, i com espectacle es mira front a la televisió, trenca l'atonia delbarri, dignifica. És el principi de la pel·lícula: l'enfrontament amb la policia com a ritual de violència. Fascina. ¿És també un enfrontament polític? No arriba a ser-ho. És una mena de relat d'una revolta confusa, emmarcada en un context més ample, perquè la pel·lícula és també una construcció habitada per una reflexió crítica. No és tan sols la narració d'un home que cau d'un alt edifici i vadient “per ara tot va bé, per ara tot va bé”. És també, i sobre tot, la història d'una societat que s'enfonsa mentre no para de dir-se: ‘fins ara tot va bé, fins ara tot va bé, fins ara tot va bé'. El que és important no és la caiguda sinó l'aterratge, però quines són les malles socials de seguretat que garanteixen un bon aterratge?
Una lluita. Constant. Entre la policia i els joves del barri. Unjoc de poder, una divisió de poder. La policia, expressió de la violència institucionalitzada, atzarosa i miserable, que practica l'aprenentatge de formes d'humiliació on el que és important és “no passarse”, on el que és difícil és “no passar-se”. Violència en el centre del sistema. Legitimada. És la cara gens amable del control formal. Per als protagonistes d'esta història no hi ha protecció...
Fátima Perelló Departament de Sociologia i Antropologia Social Universitat de València
Esta és un pel·lícula sobre moltes coses. Sobre la violència. Sobre els jocs de poder. Sobre les relacions de dominació entre homes i dones. Sobre les possibilitats de resistència. És també una pel·lículasobre la dificultat de viure. La dificultat de viure en una ratonera. Perquè, ¿què altra cosa sinó és la banlieue parissina de Emeutes en la que viuen els protagonistes d'esta història? Un d'ells així ho afirma en una de les escenes, amb intensitat i transparència. L'espai que habiten, cercat per dimensions estructurals que pressionen cap a la vulnerabilitat i l'exclusió social, és com una menade ratonera, una via morta, que no únicament tanca sinó que a més precipita als seus personatges a una caiguda des d'un edifici de gran altura. Com serà l'aterratge?
El Odio narra fragments de temps seqüencial que concentren les experiències vitals dels sues protagonistes. El relat fílmic s'inicia a les 10:38 i finalitza 24 hores després. La mort d'un jove àrab a mans de la policia és l'excusaexplícita que dona suport al fil conductor de la trama que protagonitzen els tres personatges principals: Saïd, Vinz i Hubert. Saïd, el més jove del grup, és àrab. Vinz és jueu i ha trobat una Magnum amb la que vol venjar el company mort. Hubert és negre i anhela deixar el barri. Immigrants de segona generació, habiten un temps ple d'incertesa. Tenen molt de temps per a no fer res o fer-ho tot.Habiten un espai àrid. Edificis i desert urbà. No són delinqüents, però saben robar. Robar és com anar en bicicleta: mai s'oblida. No saben conduir, però poden fer-li un pont a un cotxe i posar-lo en marxa. Cap a on? Cap a una nova fugida. El barri està dominat per l'apatia. I ells semblen víctimes de l'atzar, de forces exteriors a ells.
No obstant, també hi trobem en la història narrada una certaautonomia de l'acció que vol resistir el cercle infernal de la submissió i de l'exclusió. Una de les manifestacions d'esta resistència, minoritària i a contra corrent, és la representada pel gimnàs de Hubert, una parcel·la on és possible imaginar un futur diferent per als joves del barri. L'altra, central i persistent, és la violència. Es tracta d'una violència primigènia, que cerca com a
FátimaPerello Tomas Página 1 03/01/2006
finalitat atemorir el contrincant i que cal assajar i representar una i un altra vegada. És el que fa Vinz front l'espill del bany de casa seua en el tram de les 10:38, quan el veiem triant una representació de si mateix voluntàriament dura. A vegades, esta violència es torna espectacular, i com espectacle es mira front a la televisió, trenca l'atonia delbarri, dignifica. És el principi de la pel·lícula: l'enfrontament amb la policia com a ritual de violència. Fascina. ¿És també un enfrontament polític? No arriba a ser-ho. És una mena de relat d'una revolta confusa, emmarcada en un context més ample, perquè la pel·lícula és també una construcció habitada per una reflexió crítica. No és tan sols la narració d'un home que cau d'un alt edifici i vadient “per ara tot va bé, per ara tot va bé”. És també, i sobre tot, la història d'una societat que s'enfonsa mentre no para de dir-se: ‘fins ara tot va bé, fins ara tot va bé, fins ara tot va bé'. El que és important no és la caiguda sinó l'aterratge, però quines són les malles socials de seguretat que garanteixen un bon aterratge?
Una lluita. Constant. Entre la policia i els joves del barri. Unjoc de poder, una divisió de poder. La policia, expressió de la violència institucionalitzada, atzarosa i miserable, que practica l'aprenentatge de formes d'humiliació on el que és important és “no passarse”, on el que és difícil és “no passar-se”. Violència en el centre del sistema. Legitimada. És la cara gens amable del control formal. Per als protagonistes d'esta història no hi ha protecció...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.