La Història De La Meva Vida.

Era un bonic dia d’estiu, el sol brillava, els ocells cantaven, els nens jugaven... bé, això últim no es cert del tot no tots els nens jugaven, jo no. Hem dic Buck, Buck Grandgerford i estic malaltde càncer des de fa ja uns quants anys. Estranyament vaig néixer amb ell i els metges van dir que no sobreviuria al primer any de vida, però ho vaig fer, desprès van dir que no sobreviuria als dos, itambé ho vaig fer, i així van anar passant els anys, els metges deien que jo no sobreviuria però jo ho feia. Però, en el meu seté aniversari la van clavar, van dir que no hi seria viu per celebrar elsmeus 8 anys, i així va ser, vaig morir ahir, un dia abans del meu aniversari, però deixem-nos estar d’apocaments i penes, no estic aquí per explicar -vos una història trista, estic aquí perexplicar-vos la historia de la meva vida. Quan el dia del meu seté aniversari els metges li van dir a la mare que aquesta vegada no aguantaria ni tan sols un any, la mare els va contestar que això no era laprimera vegada que ho escoltava, que ja no li feia por la mort, que portava set anys burlant-se d’ella i que no li costaria gens fer-ho un any més. Dit així, sembla que la mare sigui una ignorant que noescolti ningú, però no ho es, la mare es forta i aquest es el seu caràcter i la seva forma d’afrontar les coses. Si, és forta encara que moltes nits la vaig escoltar plorar per que es sentia i es sentculpable de que jo hagués nascut així, però també se que quan hem mirava als ulls i m’abraçava hem feia sentir el nen més afortunat del mon, i això era més potent que qualsevol malaltia. Van anarpassant els mesos, i jo cada vegada hem trobava pitjor, i encara que jo intentava fer veure que tot anava be, la mare hem coneixia, i s’adonava, però hem seguia el corrent i hem feia comentaris com:¡Caram que be que estàs! Si segueixes així, d'aquí a dos mesos cap a caseta eh! Aquests comentaris m'alegraven el dia, no per què mels creies per què era evident que jo moriria a aquella habitació si o...