La Inestabilitat

Tip que li arrenquessin la ràdio del cotxe un cop i un altre, el senyor Trujillo se n’hi va fer instal•lar una que es podia treure i posar. Així no l’hi prendrien mai més.
Va sortir del taller de reparacions al volant del cotxe i escoltant una emissora. Era una bona ràdio. Sempre, quan arribés a casa i deixés el cotxe a l’aparcament comunitari, trauria la ràdio, se la ficaria sota el braç ipujaria cap a casa. Quan anés a l’oficina faria el mateix. El cas és, doncs, que duria la ràdio sota el braç ben poca estona. De l’aparcament comunitari al seu pis i de l’aparcament de l’oficina a l’oficina: en tots dos casos viatges amb ascensor, curts. Per això no l’amoïnava gaire haver-la de dur sota el braç. Si l’hagués hagut de dur pel carrer s’hi hauria repensat. Sempre havia menyspreat els quevan pertot amb la ràdio del cotxe sota el braç. Li feien ràbia, quan els veia a les barres dels bars, amb l’aparell al costat de la copa. O a les botigues, arrossegant-lo de taulell en taulell, sense perdre’l mai de vista, encara que el dependent hi posés quinze camises al damunt.
Per això, una setmana i mitja més tard es va aturar de cop al mig del carrer i es va mirar l’aixella. ¿Què feia, ell,amb la ràdio del cotxe sota el braç? ¿Com era possible que no hi hagués parat esment fins que s’havia allunyat quinze metres del cotxe? Havia anat al centre de la ciutat a comprar i, després d’una estona exasperant donant voltes i voltes sense trobar lloc on aparcar, quan finalment l’havia trobat havia tret la ràdio d’una manera mecànica. La tensió acumulada per la dificultat de trobar un espaion aparcar havia fet que (un instant) el cervell, autònom, considerés una ximpleria sense importància aquella reticència seva a anar pel carrer amb la ràdio sota el braç. Per això no se n’havia adonat fins quinze metres més endavant. Se sentia ridícul. Va tornar enrere, va obrir el cotxe, s’hi va asseure amb la ràdio a les mans. ¿On podia deixar-la? ¿Sota el seient? Potser el possible lladre laveuria, per la finestra del darrere. ¿A la guantera? Va mirar el carrer, per veure si algú l’observava. Ningú. Va obrir la guantera, va ficar la ràdio dins i la va tornar a tancar. Va sortir del cotxe. Es va assegurar que la porta era ben tancada i va fer cap a la primera botiga. Hi va comprar unes sabates verdes.
Quan, tres quarts més tard, va tornar carregat de bosses es va trobar que li havientrencat el vidre de la finestreta esquerra i li havien robat la ràdio.
L’endemà va tornar al taller de reparacions. Va fer que li tornessin a posar el vidre de la finestreta i una altra ràdio. A la tarda va passar a recollir el cotxe i va tornar a casa amb dubtes. ¿Què faria d’ara endavant? Si només havia d’anar a casa o a l’oficina, no passava res: duria la ràdio posada i, un cop arribat, latrauria i la pujaria a casa o a l’oficina. Però si anava a qualsevol altre lloc (a comprar, a un restaurant) no la deixaria al cotxe, perquè si l’hi deixava l’hi robarien.
Per això la nit següent es va trobar circulant amb cotxe sense ràdio. Cosa que odiava. Li agradava molt, sentir música mentre conduïa. A més, ¿per què s’hi havia fet posar una ràdio si al capdavall l’havia de deixar a casa? Vadecidir que, mentre no resolgués el dilema, deixaria el cotxe a l’aparcament i aniria amb taxi.
Precisament dins d’un taxi, cinc dies més tard va arribar a la conclusió que era idiota gastar-se cada dia una fortuna en taxis mentre el cotxe s’estava a l’aparcament, acumulant pols. Va pensar a vendre-se’l, el cotxe. Però de seguida va bandejar la idea: era fruit tan sols de la indignació i, per tant,desmesurada. Hi havia d’haver una solució que potser el neguit li impedia trobar. De moment, faria una cosa: com que el rebentava agafar taxis tenint el cotxe a l’aparcament (per no haver d’agafar el cotxe sense la ràdio, ni amb la ràdio si després l’havia de portar al damunt), es quedaria a casa, sense sortir. A més, en cas de necessitat imperiosa li quedava la possibilitat d’anar a peu, al bar,...