La Meitat Del Anima

CARME RIERA
PREMI SANT JORDI 2003

LA MEITAT DE L'ÀNIMA

A la meva mare

L

a dona que és a punt de baixar del tren, amb una maleta de pell a la mà, du un abric creuat

de solapes amples de color blau fosc i un barret escàs, com de circumstàncies, un barret per
complir amb una moda llunyana i no amb un hivern fred com aquell del 1959.
Si no fos per l'enorme volta metàl·lica, lesnombroses vies, la densitat dels casalots de duanes,
les bubotes dels vagons arrenglerats a l'esquerra, l'estació semblaria de repertori, tan inhòspita i
atrotinada com qualsevol en aquella època. Per això potser no em cal perdre ni una ratlla a descriure l'olor empudegada del sofre cremat, les marquesines plenes d'escletxes ni les parets
clapades per una brutícia antiga, perquè molt més que no enel lloc, voldria posar es ment en la
figura d'aquesta dona que acaba de baixar d'un tren en una ciutat que no és la seva, on
probablement no coneix ningú, on no sabem si algú l'espera.
Ignor si l'andana és buida o plena, i encara que la circumstància té interès -tant de bo hi
hagués molta gent- me deman si paga la pena prendre el detall en consideració. Si l'andana és
buida, la dona caminaarrossegant a estones la maleta, d'altres es detura uns moments per
canviar-la de mà. Si l'andana és plena, intenta obrir-se camí sense parar, fent via malgrat les
forces escadusseres que no poden amb la càrrega, procurant d'esquivar els viatgers que corren
en direcció oposada, procurant de no ser empesa pels que com ella acaben d'arribar. Però el fet
d'estar sola o voltada de gent no modifica,n'estic segura, la seva expressió capficada ni la
voluntat de tirar endavant. Si ens hi acostéssim veuríem que, sota els ulls d'un verd indecís,
entre menta i llimonera, hi du tatuat un cansament violeta. Però malgrat això, la bellesa del seu
rostre colpeix la retina dels més observadors que, tot i la pressa, quasi s'aturen en tombar-se per
tornar-se-la a mirar.
Si l'andana és plena, potseralgú se li oferirà per portar-li la maleta i acompanyar-la fins a
l'hotel. Però ella continuarà endavant sense fer cas de ningú, sense escoltar cap suggeriment, ni
acceptar cap proposta. Tant se val, en conseqüència, que hi hagi gent al seu voltant o que avanci
per una andana deserta perquè, indiferent a les persones de l'entorn, indiferent a qualsevol cosa,
continuarà el seu camí. Abans desortir de l'estació, abans de baixar les escales que condueixen
al centre, mirarà el rellotge que penja d'una biga, un rellotge endolat i enorme en l'esfera del
qual, orlada per una gran vasa fosca, les manetes assenyalen una hora impossible, i consultarà el
seu de polsera per comprovar que les agulles del rellotge ferroviari no es cor responen amb el
moment que marquen. La fosca de les sis,matí o capvespre, és molt menys compacta. Aquesta
estació no està situada a cap ciutat del nord d'Europa, on el sol nial fa vida de convalescent, es
lleva tard i es colga havent dinat. Aquí, si alguna cosa sobra és llum. Però ara és de nit, més
enllà de les deu tocades, com ella ha pogut comprovar en el seu rellotge i jo en el meu, i per
això no tenc altre remei que deixar d'escriure, recollir elsmeus estris i preparar-me, tal com
demana la veu que anuncia -entre el xerric de la frenada de l'exprés- el nom de Portbou.

Així, camí de Portbou, amb la intenció de cercar unes coordenades parescudes que em
permetessin incidir en alguns punts de similitud, vaig començar a escriure aquesta història,
sense saber si tendria el coratge d'explicar-la sencera ni si finalment em caldria fer-ho.Eren
moltes les vegades que havia passat per Portbou, però ara venia per quedar-m'hi una temporada.
Tenia la sospita que era d'aquí o de prop d'aquí l'única persona que em podia donar alguna
referència precisa de la dona de l'abric blau i el barret escàs o que, si més no, podria posar-me
en contacte amb qui podia fer-ho. Estava segura que si em veia, si em tornava a veure, pel
carrer, a la...