La mestra

El llibre m’arriba per donació, procedent d’un acte d’Escola Valenciana i, com tantes altres coses de la història recent dels valencians, m’és presentat com el llibre que potser ho explica tot, d’aquesta història recent. Que explica quina ha estat la dinàmica de les coses en aquesta història recent i de quina manera l’educació ha estat part sensible, angular en aquesta història, com hi ha inciditla dinàmica de la societat i com, des de l’educació s’hi ha tractat d’incidir, fins a quin punt. Un llibre i una història que desconeixia per complet.

L’autor, Víctor Labrado, és alhora testimoni dels fets que narra i intenta adaptar-se al seguiment més estricte d’aquest testimoniatge. Va participar en primera persona en bona part dels fets narrats i complementa el seu record amb materialsorals d’altres protagonistes i amb documentació de diversos tipus. Fa, doncs, una crònica dels fets. No és pretensió de l’autor que siga un text elaborat des d’un punt de vista objectiu, perquè fer-ho d’aquesta manera suposaria transcendir al terreny de la disciplina històrica, i encara així la manca de distanciació respecte de l’objecte estudiat suposaria un entrebanc gran per a un tal intent.Labrado és amic dels protagonistes dels fets narrats: Marifé Arroyo, la mestra, i el seu marit Josep Piera, escriptor.

Aquesta parella, sobretot ella, van intentar introduir l’ensenyament en valencià a l’escola de Barx (Safor), a partir de 1974. Entre aquell any i 1982, quan Marifé canvia de destinació, té lloc a Barx una pugna pel model d’educació que és alhora la pugna per la fixació delsparàmetres sociopolítics del País Valencià de la democràcia actual. Una pugna per la definció de les característiques de les relacions socials i polítiques dels valencians. No cal dir, també, que el relat del llibre és una part de la batalla de València a escala local. De la mateixa manera que el 1979 piquets de blavers van aturar a Traiguera la volta en carro als Països Catalans, per posar un exempled’aquesta escala local, a Barx hi va haver un intent de la mestra Marifé Arroyo per implantar-hi l’ensenyament en valencià, i una involució de caire polític per impedir-ho. Una involució que responia al pensament comuncament acceptat per la majoria social dels valencians, perfectament descriptible com a diglòssia, que la llengua que han d’aprendre els infants és el castellà, que és la llengua que els had’ajudar a sortir-se’n en la seua vida adulta. I ho dic en present perquè, substancialment, encara que els paràmetres hagen evolucionat en aquest temps, el pensament continua sent majoritari. Pot ser un pensament induït, banal, ni tan sols explicit, però em penso que és el predominant.

D’aquesta manera, el llibre desgrana com i per quins mitjans la involució del blaverisme va operar en lasocietat del moment per desvirtuar la proposta de redreçament nacional que representava, en aquest cas concret, l’acció docent d’una mestra, d’una escola de poble. En aquest sentit, és un llibre recomanable per a totes aquelles persones que no entenen la dinàmica sociopolítica valenciana, que no entenen com els corruptes poden guanyar eleccions per majoria absoluta. Encara més. Tot i que en el llibrenomés hi aparega de manera relativament puntual cap al final, com a element desllorigador, també és un molt bon exemple per entendre quin és el paper de l’estat espanyol en aquest panorama nacional valencià. Fins a quin punt el colonialisme centralista s’espolsa els problemes interns dels valencians amb si mateixos a fi de mantenir un statu quo encetat el 1707, amb la batalla d’Almansa.Després, evidentment, hi ha el caràcter heroic que, al capdavall, adquireix Marifé Arroyo en la seua lluita dramàtica per renovar una educació, per modernitzar una educació a partir de la implantació de la llengua pròpia dels educands. Això és així per la seua condició de castellanoparlant i per l’esforç de penetració social que va portar a terme en aquexia dècada dels 70, tan plena de canvis, de...