La paradoja del comediante

La paradoja del comediante és un assaig (en forma de diàleg ja que constantment parlen dos interlocutors) que reflexiona sobre l’art i la forma d’interpretar. En línees generals planteja com ha deser l’actor: o bé ha de viure i sentir el seu personatge o bé ha de ser conscient en tot moment de la situació, del gestos, actituds, etc. El que Diderot defensa és que un bon actor no ha de viure elseu paper sinó que s’ha de limitar a representar-lo, per tant és aquí on es produeix la paradoxa: un actor és més emotiu quan menys ho és a escena; comunica i transmet més al públic quan més reflexiu ésa escena.
El que l’autor planteja és oblidar la sensibilitat i concentrar-se en la imitació. A mi en un altra moment de la meva vida aquesta idea m’hagués sorprès molt, però ara, estudiant teatredes de la pràctica, m’he donat compte que és a traves de la fisicitat que rebem qualsevol signe. Són per tant, els signes físics els que hem d’aconseguir d’un actor, i per tal d’aconseguir aquestafisicitat el que li cal a l’actor no és emocionar-se, sinó tenir molt clars (al seu cap) alguns elements concrets, aquests elements són els que li permetran formular uns signes exteriors del sentiment, pertant haig de dir que comparteixo la idea de què saber formular una imatge del sentiment, probablement sigui més efectiu que sentir de veritat. Un argument senzill per defensar aquesta idea és que siels actors sentissin tot el que passa a escena potser acabarien bojos.
En el moment en que es reflexiona sobre la versosimilitud al teatre, s’afirma que presentar les coses com són a la realitat noseria més que comú i vulgar, crec que aquest punt és interessant perquè ens fa reflexionar sobra la diferència entre el teatre i la vida quotidiana, la forma de comportar-nos a un lloc i en un altra.El que esperem a l’escenari no és una copia del nostra dia a dia, sinó una essència. L’actor no diu re en societat de la mateixa forma que a escena, són mons diferents. És aquest tipus de psicologia...