La Pau Des De L’humanisme Cristià

Justícia i perdó
La pau des de l’humanisme cristià

Francesc Torralba Roselló

1. Precisions

Ens proposem, en aquest text, explorar la noció de pau des de l’humanisme
cristià. Una tasca com aquesta ens obliga, necessàriament, a acotar el territori, perquè
l’humanisme cristià és una expressió molt genèrica que inclou una gran riquesa
d’autors, d’escoles i de tradicions en el seu si. Peraixò, aclarim, en primer lloc, els
diversos sentits que té la paraula pau i posteriorment analitzem dues condicions
fonamentals de la pau des d’una perspectiva cristiana: la virtut de la justícia distributiva
i la pràctica del perdó.

També cal dir, abans d’entrar en la qüestió, que l’humanisme es diu de moltes
maneres i que a més a més de l’humanisme cristià, hi ha altres formesd’humanisme
que no s’articulen des de la fe religiosa. La defensa de la condició humana, dels seus
drets fonamentals i de la seva integritat moral no és un patrimoni exclusiu de
l’humanisme cristià, sinó que, especialment en el segle XX, s’han donat altres formes
d’humanisme, com el marxista, l’existencialista o l’ecumènic (Adam Schaff, per
exemple) que, des d’altres paradigmes de comprensió de lapersona humana, s’hi
defensen, igualment, la preeminència de la persona humana en el conjunt del món i el
seu valor preponderant. Veiem reflectit aquest altre humanisme en autors com Albert
Camus, André Malraux, Jean Paul Sartre, Bertrand Russell o Karl Popper, per citar-ne,
tan sols alguns, dels més rellevants.

Una de les expressions més sòlides de l’humanisme cristià del segle XX el
trobemexpressat en el personalisme filosòfic, desenvolupat per autors tan singulars i
excepcionals com Emmanuel Mounier o, per exemple Jacques Maritain, autor de
L’humanisme integral. En aquest text, farem especial referència a aquesta expressió
contemporània de l’humanisme cristià que, a més a més, té moltes afinitats amb
l’humanisme d’arrel jueva, representat per autors tan valuosos com EmmanuelLevinas, autor de L’humanisme de l’altre home, o bé per Martin Buber o Franz
Rosenzweig.

1

2. Idees de pau

En el començament de la segona part de De la ciutat de Déu, sant Agustí
elabora deu definicions de pau. Citem-les: “La pau del cos és l’ordre harmoniós
(temperatura) de les seves parts. La pau de l’ànima irracional és l’ordenada quietud de
les seves apetències. La pau de l’ànimaracional és l’acord (consensio) ordenat entre
pensament i acció. La pau entre l’ànima i el cos és l’ordre de la vida i la salut en l’ésser
vivent. La pau de l’home mortal amb Déu és l’obediència ben ordenada segons la fe
sota la llei eterna. La pau entre els homes és la concòrdia ben ordenada (ordinata
concordia). La pau domèstica és la concòrdia ben ordenada en el manar i en l’obeir
dels quiconviuen junts. La pau d’una ciutat és la concòrdia ben ordenada en el govern
i en l’obediència dels seus ciutadans. La pau de la ciutat celestial és la societat
perfectament harmoniosa (ordinattissima et concordissima) en el gaudir de Déu i en el
mutu goig en Déu. La pau de totes les coses és la tranquil.litat de l’ordre (pax omnium
rereum tranquillitas ordinis)”.

Aquest text ésespecialment lluminós perquè en ell s’hi refereixen deu nocions
de pau que ens fan prendre consciència de la complexitat del tema i dels nivells i
estrats que hi ha implicats. Quan cerquem la pau, cal precisar, d’entrada quina és la
pau que s’està cercant i, en segon lloc, quines condicions de possibilitat requereix
aquella cerca.

Els cinc primers tipus de pau que enuncia el bisbe d’Hipona esrefereixen a la
persona en els diferents graus de la seva complexitat i dignitat, des de l’equilibri
biològic fins a la reconciliació amb Déu. Els cinc últims, en canvi, tenen relació amb la
comunitat. Parteix de les relacions en el terreny familiar, fins arribar a les relacions
més complexes en la ciutat terrenal i, finalment, en la ciutat celestial.

Totes aquestes formes de pau es resumeixen...