La Pell Freda

Albert Sánchez Piñol

LA PELL FREDA

la edició: octubre de 2002
12a edició: març de 2004
© Albert Sánchez Piñol
© Edicions La Campana
Balmes, 65,4t, la
08007 Barcelona
Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18
Disseny coberta: Helena Batet
Foto coberta: © Michael Heissner/gettyimages
ISBN: 84-95616-25-4
Dipòsit legal: B. 12.993 - 2004
Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona)
Imprès aRomanyà/Valls. Capellades (Barcelona)

1
Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs,
podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan
em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen
la nostra atenció, i n'hi ha d'altres amb les quals no ens convenen els diàlegs.
Vam tenir la primera visióde l'illa de matinada. Feia trenta-tres dies que els dofins
havien renunciat a la nostra popa i dinou que la tripulació expel·lia núvols de baf per
la boca. Els mariners escocesos es protegien amb manyoples que pujaven fins al
colze. Duien pells tan contundents que feien pensar en cossos de morsa. Per als
senegalesos aquelles latituds fredes eren un suplici, i el capità tolerava que fessinservir greix de patata com a maquillatge protector, a les galtes i al front. La matèria es
diluïa i es filtrava pels ulls. Els queien llàgrimes però no es queixaven mai.
-La seva illa. Observi, a l'últim horitzó -em va dir el capità.
No la vaig saber veure. Només aquella mar freda, com sempre, obturada per núvols
distants. Per bé que érem molt al sud, les formes i els perills dels icebergsantàrtics no
havien animat la travessa. Cap muntanya de gel, ni rastre d'aquells gegants a la deriva,
naturals i espectaculars. Patíem els inconvenients del sud però se'ns negava la seva
grandiloqüència. El meu destí, doncs, era al llindar d'una frontera gèlida que mai no
traspassaria. El capità em va donar la lent d'augment. I ara? La veu? Sí, la vaig veure.
Una terra esclafada entre els grisos del'oceà i del cel, envoltada per un collar
d'escuma blanca. Res més. Encara vaig haver d'esperar una hora. Després, a mesura
que ens hi apropàvem, els contorns es van anar fent visibles a simple vista.
Vet aquí la meva futura residència: una extensió que de punta a punta amb prou
feines arribava al quilòmetre i mig, en forma de lletra ela. L'extrem del nord, era una
elevació granítica ocupadapel far. Destacava la seva alçària de campanar. No
imposava exactament per la magnitud, però les reduïdes dimensions de l'illa li
atorgaven, per contrast, una consistència megalítica. Al sud, al taló de l'ela, una
prominència menor, on apareixia la casa de l'oficial atmosfèric. O sigui, la meva. Les
dues construccions s'unien per una mena de vall estreta on prosperava la vegetació
humida.Els arbres creixien com un ramat de bèsties que s'estrenyen les unes amb les
altres, tot buscant refugi en els cossos aliens. La molsa els abrigava. Una molsa més
compacta que les bardisses dels jardins i alta fins al genoll, fenomen curiós. Tacava
els troncs com una lepra de tres colors: blau, violeta i negre.
L'illa estava envoltada per esculls menors, escampats aquí i allà. Això feia del totimpossible ancorar a menys de tres-cents metres de l'única platja, que s'estenia als
peus de la casa. Per tant, no quedava més remei que carregar el meu equipatge i la
meva persona en xalupa. Que el capità m'acompanyés a terra ferma s'havia d'entendre
com una amabilitat gratuïta. Res no l'hi obligava. Però al llarg del viatge havíem
iniciat una d'aquestes intel·ligències que, de vegades,apareixen entre homes de
generacions diferents. Tenia els seus orígens als barris portuaris d'Hamburg, després
es va guanyar la pàtria danesa. Si alguna cosa el definia eren els ulls. Quan mirava
algú no existia res més en tot el món. Ponderava els individus amb criteri d'entomòleg
i les situacions amb caràcter d'expert. N'hi ha que ho confondrien amb severitat. Jo
crec que aquella era la seva...