La Plaça del Diamant


Seguidament publicà La plaça del Diamant (1962), la novel·la clau d'aquesta segona etapa, que podem denominar de maduresa, tant per la temàtica com per la perfecció formal. Es tracta d'una novel·la d'una senzillesa tan sols aparent per centrar-se en aquest cas en una dona d'estament popular, que amb la seva visió del món domina tot l'univers de la ficció. Una visió del món que varia ambl'edat i les circumstàncies vitals per on travessa i que té el poder, a la joventut, de tipificar un món renouer i vital, entranyable per a l'autora, que tracta de reflectir a totes les seves ficcions (l'immediatament anterior al conflicte bèl·lic), i de tenyir-se de ressons èpics en acarar-se amb la guerra civil, per esdevenir eteri i quasi mític a la maduresa (el món etern de la postguerra). Lanovel·la, per mitjà del llenguatge, esdevé vida i aquest és possiblement un dels mèrits principals d'una obra que ha assolit un èxit extraordinari tant de crítica com de públic (milers d'exemplars venuts i nombroses tracuccions: txec, francès, anglès...).
ANÀLISI DE LA NOVEL·LA
En relació amb la història
La plaça del Diamant és una plaça que es troba al barri (antiga vila) de Gràcia, a Barcelona.Mercè Rodoreda, de petita, vivia en aquest barri, prop d'aquest lloc. Ës per això que la sap descriure tan bé: els personatges, les festes que s'hi fan, com es fan, els músics que hi ha, la decoració en dies normals i la dels dies de festa, les cases, els carrers, les botigues ...
Aquesta plaça és, també, el nucli espacial del lloc on succeeix el trancurs de la novel·la, i on la Natàlia coneix elseu primer marit, en Quimet, a l'inici de la novel·la.
Penso que aquest títol és més adient que el de “Colometa”, ja que el títol de “La plaça del Diamant” reflecteix la zona on se situa l'acció de la novel·la. El nom de “Colometa” és el que dóna en Quimet a la Natàlia, des del moment de conèixer-la. Té força relació amb el que li passarà després d'haver-se casat per primera vegada: el seu maritconstrueix un colomar a casa seva, que arriba a estar plena de coloms. És a dir, el de “Colometa” no hauria estat pas tan malament,

En relació amb el discurs
Els primers anys de matrimoni, marcats per la normalitat i la rutina, abasten una porció de vida més aviat curta, on el temps és perfectament mesurable.. Però a mesura que hi passen els anys, els esdeveniments, d'una banda, perden llurimportància, i d'una altra, el temps hi avança més de pressa. Aquests primers anys de Natàlia-Colometa i Quimet són dominats per la monotonia, per una vida quotidiana feta de repeticions i que discorre, per tant, molt a poc a poc, com el ritme narratiu que les representa. La vida de la dona és, doncs, rutinària, sense que ella decideixi res, sinó depenent dels altres: del marit, dels fills... I elsdiumenges són dedicats al sexe, acceptat resignadament per Colometa. La monotonia de la vida diària, el dolor davant el sexe, la dominació del mascle, tot és acceptat, sense cap dramatisme, amb una total resignació: com a coses pròpies de la vida de la dona.
Si als primers anys de vida de Quimet i Natàlia hi dominava la comunicació, els temps difícils són presidits per la soledat. No hi trobem lanarració de paraules en estil directe o indirecte, sinó la forma narrativitzada.. La paraula, havent de descriure el particular dramatisme d'aquest moment, es concentra i, finalment, es declara impotent. La prosa, subjectiva i densa -hom està sol i viu angoixosament- esdevé poètica i es diferencia notablement de l'emprada a la primera part de la novel·la. La descripció hi cobra gran importància.Durant la part on apareix la guerra s'hi recalca una mateixa construcció gramatical o frase, però no sols tres vegades, sinó moltes més. Això expressa l'exasperació de Colometa per a qui es fa insuportable una existència com la seva, i que concentra, en una mateixa locució, tota la seva ràbia: “No podia dir-li que només sentia els coloms... No podia dir-li que si un ou queia... No podia dir-li...