la poma escollida


COMENTARI DE TEXT: Josep Carner, Supervivent d’un cant remot Antologia poètica

ELS PRIMERS ANYS DEL NOUCENTRISME I LA FITXACIÓ D’UNA POÈTICA MLITANT (1904-1911)
Tradicionalment s’ha considerat que el 1906 és la data clau per entendre la consolidació de Josep Carner en la panorama d la poesia catalana del seu temps. La publicació d’Els fruits saborosos, coincidit amb l’aplicació delglosar-hi de Xènius a La Veu de Catalunya, és el cop de gràcia que possibilita l’escalada cap a l’èxit. Aquest tall cronològic el 1906 condiciona la valoració que s’ha donat a l’obra immediatament anterior, que podem considerar com un període de formació. Aquest període comença a la segona meitat de la dècada dels noranta del segle XIX, que es quan Carner fa els seus primers passos com a escriptor- totjust amb dotze anys!- arriba fins a Primer llibre de sonets (1905), un recull que, en essència, ja deixa entre veure les bases del Carner noucentista.
L’EVOLUCIÓ DEL NOUCENTISME( 1912-1920)
L’any següent Josep Carner publica Les monjoies (1912), llibre que suposa ja una inflexió en el programa poètic noucentista. Tènue, si vol, però clara. Es produeix un rebuig del virtuosisme extrem i d’aquellapoesia que només aspira a ser elegant i refinada i prou, i que Carner mateix havia concretat anteriorment. El volum, tal i com indica el títol, deixa de tenir un caràcter unitari. La presència d’un punt de vista aparent ment subjectiu, doncs trenca el distanciament existent entre la realitat i la idealitat del món de la poesia, ara aquest joc poètic adopta un to més líric, en detriment de l’humor, la pura reflexió estètica o el simple punt de vista per a la contemplació de l’exterior. D’aquesta manera van guanyat una sèrie de trets que són els que ens permeten parlar d’inflexió, trets que denoten un individualisme més accentuat, com l’escepticisme, la solitud, el desengany o la melangia, que en aquest context inèdit guanyen una gran trajectòria moral.
L’APARICIÓ AL POSTSIMBOLISMEDURANT UNS ANYS D’EXILI VOLUNTARI (1921- 1939)
El 1921 Josep Carner marxa de Catalunya. Decideix exercir la carrera diplomàtica , la qual cosa l’obliga a rodar món, es produeix un allunyament físic que dura ja fins la mort: un autèntic exili voluntari que després amb les conseqüències de la guerra civil, acaba convertint-se en forçós. No perd tot el contacte amb el país- continua publicant-hi elsseus llibres col·laborant col·laborant a la premsa i fent llargues estades. Des de l’estranger es concreta i culmina una evolució.


CONTEXT HISTORIC NOTA BIBLIOGRAFICA
La vida de Josep Carner i Puig-Oriol abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes (ide l'impuls) de laRenaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat, opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucciódesprés del malson de la Segona Guerra Mundial i instal·lant-se a Brussel·les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme.
Carner fa una entrada en escena fulgurant: als dotze anys comença a col·laborar en diverses publicacions literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint-i-dos triomfa amb el seu tercer recull de versos, alsvint-i-sis ja és mestre en gai saber, als vint-i-set ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans...

Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que...