La solitud dels nombres primers

La solitud dels nombres primers

















Paolo Giodano és un físic i escriptor italià que va escriure la novel·la “La solitud dels nombres primers”, publicada originalment al 2008 i traduïda en català el 2009 per Anna Casassas.
La solitud dels nombres primers és una novel·la d'amor estranya, difícil de definir, on es troben sentiments d’atracció i repulsió a la vegada.Els dos protagonistes són en Mattia i l’Alice. Dues persones res semblants en la superfície, però iguals en el fons. Tots dos pateixen, de petits, uns traumàtics accidents que condicionen les seves actuacions quan són adults. Els dos es troben sols i viuen sense saber molt bé què han de fer. Són conscients de què són diferents als demés, i per a ells, això es un punt de connexió.
L’Alice dellaRocca va patir un accident d’esquí on es va trencar una cama, i quedarà coixa la resta de la seva vida. Ella odiava l’esquí però va haver d’anar a esquiar perquè el seu pare la va obligar. A banda, cal destacar que l’Alice té unes relacions familiars complicades: No s’ha entès mai amb el seu pare i la seva mare pateix una malaltia.
En Mattia  Balossino és un noi d’una banda amb trets del síndromed’Asperger i és, d’altra banda, molt bo en matemàtiques. De petit va patir un episodi a l’escola, en el que la mestra va fer seure tots els seus companys al seu voltant i els va demanar que l’ajudessin. També carrega amb el pes de la desaparició de la seva germana bessona Michela, amb un retard cognitiu greu, a la què va abandonar al mig d’un parc per tal que no el destorbés.
La novel·lacontinua amb l'adolescència dels dos protagonistes, que es coneixen per casualitat a l’ institut. Tots dos són uns marginats. En Mattia, des de llavors, es tanca de la societat, li costa actuar i prendre decisions. Comença a tenir tendències suïcides i viu auto-lesionant-se, mentre que l'Alice coixeja i s’autodestrueix no menjant absolutament res, provocant-se una anorèxia. Només desitja ser prima peralimentar el seus capritxos, perquè no té res mes a fer a la vida, res més en què pensar. .
Trobar-se serà positiu per a tots dos, es converteixen en éssers complementaris, un té el que li falta al altre i es faran companyia en les mútues solituds. A mesura que passa el temps i es troben, pràcticament només existeix el silenci. Mentre l’Alice parla i pren decisions, en Mattia escolta i mira.D’adults, el que podria passar a ser una parella perfecte, no es realitza. L’Alice es casa amb un metge, Fabio, i es converteix en fotògrafa, i en Mattia accepta una plaça de professor universitari de matemàtiques en un país nòrdic. La separació es sols física; mentalment estaran sempre units; mentre ell viu allunyat, sense relacionar-se gairebé amb ningú, estudiant els zeros de la funció zeta deRiemann, a l’altra banda Fabio, enamorat de l’Alice, sense saber com ajudar-la, vol tenir fills i ella no és capaç de dir-li que, ni tan sols té la menstruació, cosa que farà fracassar el matrimoni.
L’Alice fa tornar a en Mattia per dir-li que li havia semblat veure la Michela (una noia que s’assembla molt a en Mattia) però al final no li diu res. Ambdós només pensen en poder estar junts, però capdels dos es capaç de dir o fer res. Així, la novel·la acaba amb els dos personatges observant l’horitzó al costat d’un riu. Els dos personatges són com dos nombres primers, entre molts nombres naturals, solitaris, propers, però que mai s’ajuntaran per la presència d’altres nombres, els parells.
En aquest llibre el protagonista Mattia pateix síndrome d’Asperger. És un trastorn que es caracteritza enque el pacient manifesta interessos i preocupacions cap a un objecte o un tema particular, arribant a excloure tota la resta, com quan anava en el cotxe amb el seu pare i va observar les gotes que queien per la finestra. Les persones que ho pateixen solen tenir una intel·ligència normal o lleugerament per sobre de la mitjana, amb un raonament, una concentració i una memòria molt bona. Solen...