LA VENÈCIA DE VIVALDI

LA VENÈCIA DE VIVALDI

Fou, principalment per a les alumnes de la Pietà, encara que també per encàrrec privat i per diverses publicacions per als quals Vivaldi va compondre prop de 500 concerts i simfonies per a corda i continu, als quals s’han d’afegir 90 sonates. Aquest conjunt colossal, d’una unitat fora del corrent, representà un valor comercial i a la vegada una glòria pòstuma. És laregularitat formal –massa gran- dels concerts (gairebé sempre en tres moviments, d’una durada pràcticament constant, amb l’oposició ràpid-lent-ràpid) el que va portar a Stravinski a lamentar maliciosament que Vivaldi fos “un tipus carregós, capaç de compondre sis-centes vegades el mateix concert”? Segons l’autor de La consagració de la primavera, per al qual cada obra ha de ser única, excepcional, unaperpètua renovació de l’art, la regularitat dels concerts de Vivaldi mostren els colors de la monotonia i la pobresa. Això respon a un pobre coneixement de l’època barroca, en què la música forma part d’un ritual quotidià (a l’escena, a l’església...) i necessita una massa impressionant de composicions: no se sent la necessitat de canviar la forma a cada ocasió ni tampoc corre el risc dedesagradar al públic. D’aquí la producció moltes vegades imponent de molts compositors del barroc: les 125 òperes d’Alessandro Scarlatti, les 300 cantates de Johann Sebastian Bach o els 500 concerts de Vivaldi!
L’aportació del capellà pèl-roig a la música instrumental és considerable. Després de dos o tres decennis marcats pel concerto grosso, que oposa un petit grup d’instruments amb el tutti, imposà idonà les seves cartes de noblesa al concert per a solista, que fa dialogar un solista (o dos) amb tota l’orquestra. El violí, instrument personal del capellà pèl-roig, és amb tota lògica el solista més freqüent: se li dediquen 253 dels 550 concerts, amb una puixança i un virtuosisme totalment novedosos, que recorden les de les grans àries d’òperes del seu temps. Però els concerts fascinen igualmentper la varietat dels demés instruments solistes, que els donen un color tan particular i renoven cada vegada el plaer de l’oient: violoncel, viola d’amor, mandolina, flauta, fagot, oboè, trompa, trompeta... Vivaldi componia en funció de les classes que impartia i de les millors alumnes de què disposava a cada moment: per a elles, probablement, va escriure 39 concerts per a fagot, tot i ser uninstrument força inusual a la Venècia de començament de segle. Tot i que segurament va tenir en compte també els professors d’instruments que treballaven amb ell: per això els concerts per a oboè, escrits per als primers docents reclutats (els oboistes Erdman el 1707 i Siber el 1713) o els concerts per a violoncel compostos a partir de 1720, per als nous instructors contractats: Vandini i Aliprandi.En la majoria dels concerts, la forma en tres moviments (allegro – adagio – allegro), inspirada en l’obertura “a la italiana” i ja practicada per Torelli, queda fixada per Vivaldi i serà un model gairebé inalterat fins al segle XX. L’originalitat del venecià no afecta només la divisió (del concert), sinó el que fa amb tota la composició. Les parts allegro que obren i tanquen el concert esclatenen una alegria i invenció melòdica insuperables en el segle XVIII: les combinacions instrumentals són d’una varietat infinita i la imaginació es feia alternativament somiadora o capritxosa. Aquests moviments alegres mostren fins a quin punt el capellà pèl-roig sabia obtenir profit del perfeccionament tècnic del violí de la seva època. Quant al moviment lent central, que no deixa de recordar latècnica de l’arioso d’òpera, aconsegueix cims de poesia, tant per la dolçor i la melangia que emanen del cant solista com pel caràcter suspensiu i misteriós dels pizzicati o les llargues arcades de les cordes que l’acompanyen. Aquí és on rau el vertader geni d’aquest compositor que va saber transcriure en la seva música instrumental la transparència i les reverberacions dels canals durant la...