la vida al reves

ESCENA 3 
 
Entran.  Se  acaban  de conocer en un bar, una amiga de SÒNIA les ha presentado.  se causan 
simpatía,  pero  no  intercambian  demasiadas  palabras.  Cierra  el   bar  a  las  2.00  a.m. 
Casualmente  los  dos  toman  el  mismo  camino  de  vuelta  a  casa.   Empiezan  a caminar  y  por 
sorpresa  MARC   pisa  una  mierda  de  perro.  Su  reacción  le   resulta   muy cómica  a  SÒNIA  y 
empieza  a  reír   de  una  manera  especial.  Acaban  riendo  los  dos  con  una  frágil  complicidad. 
Para  limpiarse  MARC  coge  un  trozo de tela que Argos  guarda en su pequeño hogar. Cuando 
MARC se incorpora empieza la escena.  
 
MARC: I a què et dediques?  
SÒNIA: Estic estudiant  
MARC: I què fas?   SÒNIA: M’encanta la nit després de ploure, i que el reflex dels fanals es mogui amb mi.  
Com  t’agradaria   morir  a  tu?  A  mi  m’agradaria  morir  abraçada  a  un  arbre  i  que  les  branques 
m’envoltin i deixar de ser qui sóc…  
MARC: Quina llàstima… 
SÒNIA: Per què? 
MARC:  Doncs  perque  quan  passi  tot  això  estaràs...  Vull  dir   que   han  de  passar  molts 
anys...molts  anys!  I  t’ho  has  de  passar  bé  abans,  gaudir   de  la  vida, deixar­te  portar,  fer 
bogeries! 
SÒNIA: Jo faig fotos 
MARC:  Tot  està pensat per a que hipotequem el  nostre temps, et passes mitja vida estudiant, 
despres  troves una feina, troves una feina on et  paguen millor, et cases, compres un pis, tens 
fills  i  pam!  Arribes  als  40  i  et  despertes  un  diumenge  al  matí  i  està  plorant  el  bebe, la  teva 
dona  va  a  callar­lo,  però tu  et  quedes  amb  la  mirada  perduda  clavat  en  la  finestra  i 
descobreixes  que  no  ets  feliç!  Tens  dos  cotxazos  aparcats,  una  tele  gegant  per  veure  el 
futbol i no ets feliç!  
SÒNIA: Jo sóc aquest bebe.  
Silencio 
SÒNIA: Els meus pares no m’estimen… 
Silencio 
MARC: Vols anar al parc? 
SÒNIA: Però estarà tancat 
MARC: És igual! Saltem la tanca SÒNIA: Els teus pares t’estimen? 
MARC: Què dius? Riu.  
SÒNIA:  Jo  òdio  la  meva mare! No em deixa en pau, sempre  em controla… Vol que sigui com 
ella! De vegades m’agradaria haver nascut en una altre família 
Marc riu 
Perquè rius? 
MARC: Llavors no existiries… Segur que t’estimen 

SÒNIA:  No,  ells  son  dolents  amb  mi!  Vull fugir, convertirme en una guineu i desapareixer per sempre! L’unica cosa que trobaria a faltar és la meva camara. 
MARC: Fas fotos? 
SÒNIA: ...si 
SÒNIA mira intensament a MARC 
MARC:  A  mi  no  m’agraden  les  fotos. Jo  no  vull  tenir  de fons de  pantalla un paisatge preciòs. 
Una   foto   que  ha  fet  un  altre  persona...  vull  ser  jo   qui   puja  a  dalt  de  la  muntanya,  sense camara, nomès veure­ho, gaudir­ho jo! No a travès d’un objectiu, jo! els meus ulls! Ara!  
Silencio 
Si t’explico una cosa em promets no dir­ho a ningú? 
SÒNIA: ...si 
MARC: M’ho jures? 
SÒNIA: Sí! 
MARC:  Quan  sigui  de matinada  me’n  anire  per sempre! Ja ho  tinc tot  preparat. Demà posare 
punt  i  final  al  que  nomès  ha estat el pròleg de la meva vida....un esborrany! Ara més que mai 
tinc  els  ulls  oberts,  ho veig  tot  clar!  Això  es  el  que  hauria de estar  fent tothom! Tota la nostra 
generació! T’imagines? T’imagines que tothom fotes el camp? 
SÒNIA: Què? Riu. Ho dius de broma oi? 
MARC: És el més seriós que he dit en tota la meva vida. 
SÒNIA: I... encara no saps on? 
MARC: No. 
SÒNIA: Quina aventura, no?  
MARC: Si. Aixó espero. 
SÒNIA: Tens ganes de marxar?  
MARC: Ara mateix no. SÒNIA: Calla. No, en serio. En tens ganes, oi? 
MARC: Tu no? 
SÒNIA: Jo què? 
MARC: Vols quedar­te aquí per sempre?  
Sònia: Què vols dir "per sempre"? 
MARC: Tu no vols marxar mai?  
SÒNIA: Què vols dir "mai"?  
(Pausa.) 
MARC: Vine amb mi. 
SÒNIA: Què? 
MARC: Que vinguis amb mi. 
SÒNIA: Quan? 
MARC: Demà. 
SÒNIA: Què dius boig? 
MARC: Com que boig? Vine. No vols? ...